Camins de glòria III

(Kyiv & Donbass, Ucraïna)

3.3. Foc al capvespre, dia 3 (Guerra de trinxeres)

Al terra hi ha garrafes d’oli, sacs de patates, enciams, menjar enllaunat (sardines, amploies i porc cuit), dos pots amb tomàquet confitat i un amb cogombre també confitat, paquets de llet condensada i molts pots petits de bolets, mongetes, carbassó, blat de moro i paté de gall dindi. Els primers trets comencen a sentir-se quan els soldats tot just han acabat de descarregar el menjar al porxo. Ningú no s’immuta: cap gest, cap paraula. No estan disparant a la posició on ens trobem, però tampoc gaire lluny. Entre diferents ràfegues, de tant en tant, se sent un esclat més fort, quan disparen morter o coets. Mentrestant, uns duen el menjar a la despensa, altres són a la cuina fent el sopar, uns altres miren el mòbil. Tot plegat s’assembla poc a l’anunci de les Forces Armades que havia vist al tren.

Més enllà de la quotidianitat, hi deu haver un càlcul, inconscient o conscient: si al front hi ha desenes de milers de soldats i cada setmana només en maten un o dos o cap, no cal fer escarafalls. Són poquíssimes baixes tenint en compte que cada dia hi ha foc i que uns i altres saben on són les posicions enemigues. La conclusió immediata és que sovint no disparen a matar. El periodista basc Pablo González, per Zoom, puntualitza: “Periòdicament sí que ho fan, però saben que si se’ls en va una mica de les mans, sempre hi ha resposta, però pels dos costats. Aleshores miren de fer-ho amb mesura”. Pablo González és expert en l’espai -diguem-ne- postsoviètic i va cobrir sobre el terreny els fets del Maidan i els primers mesos de la guerra al Donbass.

Bé, i ara què? “Ara parlarem amb el comandament local a veure si dona l’ordre de respondre”, diu Eugen. Un parell de minuts després assenyalen un pujol que hi ha a uns centenars de metres, a zona rebel, d’on puja una columna de fum marró. L’artilleria ha disparat a una càmera de vigilància que els prorussos tenien al cim. Tenien i tenen, perquè més tard comprovarien que han errat el tir.

Els trets continuen de fons, no gaire lluny i no gaire a prop. Som a una casa abandonada, a l’est de Marinka, que dona aixopluc als soldats a primera línia. Donades les circumstàncies, no està malament. Anirem a una posició de tir, tots tres (com sempre, a tot arreu vaig amb els oficials de premsa Eugen i Sergiy). Ens posem armilla i casc antibales i Eugen agafa el kalashnikov. A pocs metres de la casa enfilem les trinxeres, i quan tot just hem avançat una mica, deixen de sentir-se trets; ha durat deu minuts. Però continuem fins la posició de tir perquè tampoc no saps mai si n’hi haurà més i suposo que també per mi. Allà hi ha Sofia, una soldat de 24 anys que en porta quatre al front (amb interrupcions, com tothom, quan la seva unitat és reemplaçada uns mesos cada any). És de Donetsk ciutat, allà mateix a tocar si no fos perquè està a l’altra banda de la línia del front. Quan li demano per què va entrar a l’exèrcit diu que “per acabar la guerra”. L’èpica és al missatge, perquè el to és suau com un nadó de vellut. Vol ser metge. Mentre els soldats conversen, faig fotos. En algun moment havia pres consciència que alguna fotografia podria acabar a un obituari, segons com vagin les coses. Som a un dels punts de tot el front on la terra de ningú és més estreta: menys de 100 metres.

Quan tornem a la casa, el menjar és a taula. La resta de soldats han sopat mentre érem a les trinxeres, així que sopem sols tots tres. Sergiy era fotògraf professional a Odessa i va entrar a l’exèrcit fa només tres mesos. Té poc més de 40 anys, i fins fa uns deu anys havia estat guitarra a Propala Gramota, un grup que feia una mescla de rock i música tradicional ucraïnesa. “Abans de la guerra vam fer tres concerts a Rússia: dos a Moscou i un a Kazan”. Eugen va ser cantant a The Mavials (punk) i guitarra a Red Warhead (metal). Porta gairebé vuit mesos seguits al front, té 29 anys i en fa dos anys que està a l’exèrcit: “Jo lluito per la meva terra, per casa meva, perquè sigui un lloc millor, i perquè Europa sigui un lloc millor. Poder triar el teu camí és la definició de llibertat, fins i tot quan la tria no porta a res bo”. Eugen va néixer a Mariupol, al Donbass, a la part que roman sota control ucraïnès: “Hi he viscut tota la vida, i vaig veure com va començar tot, com ocupaven els edificis de govern. No cal que ningú m’ho expliqui. Molts dels que hi van donar suport eren gent gran, són nostàlgics de la URSS, de quan eren joves”. Sense ànim de donar-li la raó, ni de treure-li, es deu referir al mateix enyor de joventut (esquitxat d’imperialisme) que empeny Vargas Llosa, Maruja Torres i altres subnormals a elogiar la Barcelona franquista dels 70 com una ciutat de llibertat. Però tornem al Donbass.

L’europeïsme i el nacionalisme ucraïnès van ser el substrat ideològic del Maidan i ho són també dels combatents al Donbass lleials a Kyiv. Segons a qui li demanis i quan, té més pes una cosa o l’altra. Sovint es parla de la presència d’ultranacionalistes i/o d’ultradretans entre els soldats ucraïnesos, i per extensió, a tota la societat. Com a tot conflicte, més si hi ha sang pel mig, no és senzill determinar si aquesta reducció és prou acurada. Eugen ho veu així: “La guerra no atrau la millor gent, és clar. Però això passa a tot arreu, només que nosaltres ens estem enfrontant a la màquina de propaganda més poderosa del mon”. A l’exèrcit ucraïnès hi ha uns 250.000 soldats actius, i els ultres en són una minoria. Quan hom reporta sobre el terreny unes poques setmanes, hi ha una limitació fonamental: un veu una part minúscula de la realitat, i qualsevol extrapolació és agosarada. Sigui com sigui, ni a primera línia ni als pobles del Donbass, mai no vaig veure cap símbol ultra. Durant aquest viatge.

D’altra banda, també la sociologia té limitacions, però és significatiu que la presència de la ultradreta al parlament nacional és testimonial, i ho ha estat elecció rere elecció, amb resultats molt per sota dels d’Espanya i molts altres països europeus. Tot això és cert, com també és cert que la presència de l’extrema dreta a primera línia de combat, des del Maidan endavant, no només ha estat tolerada (hom podria entendre allò del mal menor) sinó que també sovint ha estat premiada per la majoria moderada. Molts cops activament, nomenant ultres per a posicions de poder o bé assumint la narrativa ultranacionalista. Accions rellevants en aquesta línia van ser la derogació de la llei que donava caràcter d’oficialitat al rus, un error històric que va contribuir a esperonar les protestes de l’Antimaidan, i la il·legalització del comunisme, que carrega de raons opositors i els dona material per propaganda. Altres cops, l’aquiescència amb els ultres ha estat per omissió, mirant cap a una altra banda quan algun grup ha fet ostentació de simbologia feixista o quan alguns batallons irregulars van perpetrar atrocitats a l’inici de la guerra. Ara les coses son diferents, i ja fa anys que aquests batallons es van regularitzar. Tots? No. Encara hi ha batallons com el Pravy Sektor que no s’han integrat del tot a l’exèrcit. Pablo González explica quin paper tenen: “No van per lliure exactament. En un principi tenien total llibertat, ara ja no, avui dia estan molt lligats. Hi ha diferents visions, però dins l’exèrcit no sempre agraden, no sempre simpatitzen amb ells, fins i tot hi ha hagut casos d’assassinats mutus. El que passa és que sí que els poden utilitzar en determinats moments, en no ser forces regulars, per coses com ara atacs improvisats, atacs no permesos, de provocació, per trencar l’alto el foc, etcètera”.

Les nits al Donbass, com a totes les guerres, solen ser tranquil·les, i ens traiem les botes per dormir (“Això no és Afganistan”). Però la roba no, perquè per molt que això no sigui Afganistan, les coses poden canviar en un segon; la nit transcorre de forma anodina. Després d’esmorzar, em porten a l’hotel a Kurakhove. A migdia, camí del supermercat, una dona gran ven fruita al carrer: cinc nespres per 13 cèntims d’euro. A la tarda he anat a nedar.

2.3. Tres hores al motor d’un autobús (600 km)

Només sortir de Kostyantynivka, hi ha el primer check-point de l’exèrcit. Tots els homes han de baixar de l’autobús i ensenyar passaport i, si escau, també permisos i contestar dues o tres preguntes sobre el motiu del viatge i coses així. Les dones i els nens romanen dins. No cal temptar la sort per satisfer un curiositat, però el control no és gaire estricte. La carretera no està malament del tot, però l’autobús i els amortidors sí, i tot tremola i s’estremeix durant tres hores. El segon i darrer check-point és a prop de Pokrovsk i l’última parada, Kurakhove. 17 quilòmetres més a l’est hi ha Marinka, que ja és al front. Però no hi ha hotels més enllà de Kurakhove i a Marinka només s’hi pot arribar en taxi o en vehicle privat.

A l’estació d’autobusos de Kurakhove i al mercat que voreja la carretera, el desordre i els preus són gairebé de sud-est asiàtic. Amb tot, el caos i la relativa decadència que hi ha als voltants de les estacions ucraïneses (d’autobusos o de trens) no són un reflex fidel del rerepaís. Kurakhove és una ciutat petita a la riba dreta d’un llac que forma el riu Vovcha. Les dues xemeneies enormes de la central elèctrica treuen un fum negríssim a tothora i, com a Badalona i com a Sant Adrià de Besòs, una construcció industrial esdevé una icona de la ciutat. Hi ha un Lada a cada cantonada; una altra icona, aquesta soviètica, que fa venir una mena de nostàlgia d’una història no viscuda. El mercat va ple cada matí, també la platja del llac quan fa bo, i al vespre molts seuen a la fresca davant de casa. A Kurakhove no s’hi veuen soldats ni hi arriba el soroll dels trets, i coses com tenir el front del Donbass al poble del costat o que hi hagi qui té família a l’altra banda de les trinxeres, han esdevingut una quotidianitat transparent només interrompuda, de tant en tant, per l’anunci d’una altra mort al front. És cert que la guerra està només a 20 quilòmetres, però no és menys cert que la guerra està a 20 quilòmetres.

1.3. Dos monuments (Kyiv)

El museu de la Segona Guerra Mundial de Kyiv està sota l’estàtua gegantina a la Mare Pàtria i fins juliol de 2015 es deia Museu de la Gran Guerra Patriòtica, que és com es coneix el conflicte a Rússia i a algunes antigues repúbliques soviètiques. L’estàtua, inaugurada el 1981, sosté una torxa a la mà dreta i, a l’esquerra, l’escut de la URSS, amb la falç i el martell: la mare pàtria que homenatja no és pas Ucraïna, i de moment les lleis de descomunització de 2015 no s’han atrevit amb aital monument. Museu i estàtua estan dalt d’un pujol a la riba dreta del riu Dnieper, envoltat d’un conjunt escultòric brutalista i d’exhibicions de vehicles i armament de guerra. Només entrar al museu, hi ha un espai dedicat a la Guerra del Donbass. Uns panells recorden alguns soldats morts en combat, amb una foto d’ells i una peça de roba militar que els pertanyia, i una breu biografia que culmina amb les distincions rebudes (malauradament per ells, totes pòstumes). Diverses vitrines per tota la sala exhibeixen objectes dels soldats: pegats amb l’escut de la brigada, walkie-talkies, matxets, mòbils obsolets, plànols, un peluix, rellotges, lots, un calendari de cartera de 2014, polseres, estampes religioses, encenedors, cascos, un còmic de les fabuloses Tortugues Ninja, gorres, nines tradicionals ucraïneses (motanky), un ipad rebentat, dibuixos de nens, una baralla de cartes. A les parets, la narració del curs de la guerra, i xifres i imatges: tot, evidentment i legítima, escombrant cap a casa. Tots els museus d’història del mon son propaganda, i en aquest cas, quan el conflicte és ben viu, la propaganda és més indissimulada.

Com que el nom fa la cosa, com ens hi referim a tot plegat és una de les batalles que es lliuren a qualsevol conflicte. Parlar de territoris rebels o de territoris ocupats, de pro-russos o de russos, referir-s’hi al Maidan com a revolució o com a de cop d’estat: qualsevol terme té connotacions i qualsevol tria, crítiques. L’economia del llenguatge i les reduccions a què obliga el reportatge obliguen a triar-ne un, fent un equilibri entre consens i precisió. La propaganda russa emmarca el conflicte en la lluita contra el feixisme, de la mateixa manera que Kyiv es presenta com la primera línia de defensa d’Occident davant una invasió russa, obviant que al Donbass la revolta fou interna i que la majoria de combatents rebels són ucraïnesos. Són russos, en canvi, la major part de comandaments i d’especialistes, i és determinant el suport logístic i econòmic de Moscou. Tanmateix, tot i que a les files de l’exèrcit ucraïnès no hi ha estrangers més enllà d’alguns voluntaris, és conegut (i publicitat) el suport que els dona l’OTAN, i molts dels estats membres a títol individual, en forma d’armament i amb l’execució d’exercicis conjunts. Les adversatives podrien continuar indefinidament i sempre quedarien matisos.

La cosa està ara més calenta que mai des dels acords de Minsk II de 2015. No tant per la virulència de les hostilitats com per l’expectativa d’una ofensiva russa durant els propers mesos. Està per veure si la presència de tropes russes a prop de la frontera amb Ucraïna, amb desenes de milers de soldats desplegats, és el preludi d’una gran ofensiva o si només és una amenaça per aconseguir concessions (ço és, en primer terme i com a rerefons de qualsevol altra raó, frenar la pulsió expansiva de l’OTAN cap a l’est). Tot i que molts periodistes i activistes de Twitter, nacionalistes ucraïnesos, alerten d’un perill imminent, i fins i tot s’ha publicat que alguns civils ucraïnesos estan formant unitats de resistència irregulars, fonts anònimes de l’exèrcit (per DM a Instagram, en conversa informal) asseguren que la invasió és poc probable, una visió que també sostenen la majoria d’analistes. Enmig de les tensions per tot plegat, Biden i Putin van mantenir una reunió telemàtica fa dues setmanes. Putin exigia frenar l’expansió de l’OTAN cap a l’est i Biden amenaçava amb més sancions econòmiques “i d’altra mena” si Rússia escalava el conflicte. S’ha de destriar el gra de la propaganda, però al capdavall Rússia ja va envair Crimea i els Estats Units fa temps que són al mar Negre.

El Kremlin sosté que el desplegament de tropes és una mesura defensiva, però Putin parlava d’Ucraïna i Rússia, en una carta oberta el darrer juliol, com “un sol poble”, i ha repartit milers de passaports russos entre la població dels territoris rebels. La diplomàcia occidental mira d’evitar allò evitable i posa el focus en el Protocol de Minsk, el full de ruta per la pacificació que es va acordar el 2015. Més enllà que cap dels bel·ligerants no ha respectat mai l’alto el foc, sí que s’han adherit a altres punts com són l’aturada d’ofensives o l’acceptació del monitoratge de l’OSCE. Amb tot, la mesura (estrictament) política cabdal depèn fonamentalment de Kyiv: fer un reforma constitucional  que donés gran autonomia a les regions de Donetsk i Lugansk. Són uns acords enverinats per al president ucraïnès Volodymyr Zelensky, que ni vol tornar a la guerra total de 2014 i 2015, ni pot implementar una reforma constitucional que podria tornar a omplir el Maidan. L’equilibri de Zelensky  no és senzill; i mentre fa poc denunciava un pla secret de cop d’estat per enderrocar-lo (quelcom que ningú no es va acabar de creure), mentre alerta tothora d’una imminent ofensiva russa, la seva figura va esdevenint més prescindible.

Ucraïna és especialment vulnerable davant qualsevol crisi política. 30 anys després de la seva independència, continua sent un estat en construcció. És un d’aquells llocs on el capitalisme va arribar de forma abrupta, i en va resultar una democràcia amb trets autoritaris i dominada per oligarques. A més de la fragilitat inherent a aquesta naturalesa híbrida, és un país dividit identitàriament i en permanent disputa geopolítica. La cirereta del pastís és la crisi econòmica sistèmica: l’escassa diversificació industrial, la dependència energètica de Rússia i la corrupció són alguns dels mals endèmics de l’economia ucraïnesa. Té el PIB per capita més baix d’Europa i una distribució de la riquesa molt desigual. Això és palpable, i d’exemples n’hi ha molts: mentre a les zones rurals (i a la perifèria de les ciutats) hi ha molt cotxes de més de 40 anys, al centre de Kyiv (en mig minut, un migdia concret) baixen per l’avinguda Khreschatyk un Porsche Panamera, un BMW X1, un Lexus NX i dos Mercedes G55.

Khreschatyk avall, al fons de tot i a tocar del riu, hi ha un altre dels monuments més coneguts de la ciutat: l’Arc de l’Amistat dels Pobles. És una mena d’arc de Sant Martí de titani de 50 metres de diàmetre. Es va aixecar el 1982, i els pobles als que s’hi refereix son l’ucraïnès i el rus. L’any 2016, van anunciar plans per desmuntar-lo, però continua dempeus igual com continua dempeus el monument a la Mare Pàtria. El 2018, uns activistes hi van posar una enganxina allargada i negra, imitant una esquerda, i des d’aleshores sembla com si l’arc estigués trencat. Ni la regidoria de patrimoni cultural ni els serveis de neteja s’hi han escarrassat per desfer aquesta bella metàfora.