El fixer

(Mykolaiv, Ucraïna)

Hores d’ara ja tots deuen saber que, si trien sortir del país, el primer que veuran després de travessar la frontera serà un munt de fotoperiodistes. Al pàrquing d’un centre comercial de Mykolaiv, cinc autobusos s’omplen de dones, nens i gent gran que fugen de la ciutat. Els homes entre 18 i 60 anys no estan obligats a combatre, però tampoc no tenen permès sortir del país (pel que pugui passar). Yuri Andrienka, tinent d’alcaldia a l’ajuntament local, és allà coordinant i atenent a la premsa, i explica com aquesta setmana surten uns cinc autobusos al dia, però la setmana passada n’eren set o vuit, i en fa dos, fins a quinze cada dia. Queda poca gent a la ciutat. “Hi ha autobusos que van fins a Odessa i uns altres fins a Palanca [a Moldàvia]. Després cadascú tria si es queda allà on els deixa el bus o si continuen el viatge”. La Katya és a un dels busos que van a Palanca, amb els seus fills de 17 i 10 anys: “Crec que tornarem aviat. Confio que les Forces Armades guanyaran la guerra”. El marit es queda a Mykolaiv. Al fons, hi ha un cartell publicitari que diu “HAPPY LAND” amb lletres de colors.

A Mykolaiv el so d’explosions és més freqüent i menys llunyà que a Odessa. El front el tenen a la rodalia, a pocs quilòmetres, i de tant en tant un míssil colpeja la ciutat. Els carrers són gairebé buits i hi ha barricades gairebé a cada cantonada. Enlloc de sacs de sorra, estan fetes amb pneumàtics (que no aturen les bales però es poden incendiar), i al costat de moltes de les barricades, hi ha còctels molotov preparats per quan sigui necessari. Un soldat amb el cap embenat surt d’una botiga de queviures de davant de l’hospital. L’Igor surt del cotxe i va cap al soldat a demanar-li si li sembla bé parlar amb la premsa, però el soldat diu que no, que el deixi en pau, que han mort molts companys seus i que molts s’haurien salvat si haguessin dut armilla antibales. Fa poc més de tres hores de l’atac: un míssil rus ha impactat a una caserna militar a la rodalia de Mykolaiv i ha matat desenes de soldats ucraïnesos. En el moment de la trobada amb el soldat no se n’havia publicat res enlloc, aparentment tampoc a Twitter, de manera que tothom assumeix que el soldat amb la bena al cap parlava d’algun atac de dies enrere, i la primícia passava per davant sense que ningú se n’adonés.

Al costat de l’entrada de l’hospital hi ha una barricada coberta amb una pancarta que diu Пу́тін хуйло́, un eslògan i càntic la traducció del qual, poc literal, seria “Putin malparit”. Dos militars controlen l’accés. Malgrat la mediació de l’Igor, les trucades i les gestions, no es permet l’entrada a la premsa. L’Igor és el fixer. A les guerres (i no només a les guerres, però especialment a les guerres) molts periodistes estrangers en contracten un. El fixer és una mena de Sr. Llop: és algú local que mira d’aconseguir coses i que resol problemes. La traducció literal seria “arreglador”, però es perd tot el significat que només té associat el terme en anglès. Un fixer coneix el país i els idiomes locals, té contactes i s’assabenta de les coses abans que tu; és guia, traductor i taxista. En aquesta guerra poden cobrar des de 100 euros al dia a Odessa fins als 600 que demanaven a Kíiv fins fa res. És car, i ho és pel risc però sobretot perquè els grans mitjans internacionals inflen el preu. Els periodistes freelance i els mitjans petits només van amb fixer excepcionalment, quan el desplaçament o el risc no deixen cap alternativa.

Tanmateix, la mediació de l’Igor també fracassa a la morgue; la premsa està vetada des de fa dos dies. N’estan farts. Quan dies enrere hi havien anat altres periodistes, els van demanar que no publiquessin imatges explícites dels cadàvers, però més d’un no en va fer cas. Tampoc va agradar que es venguessin fotos a mitjans russos. Davant de tots aquests intents frustrats per accedir a diferents llocs, la ruta per les calamitats de la guerra continua per edificis que han patit els estralls d’algun bombardeig. L’Igor investiga on són, agafa el cotxe i s’atura davant per tenir-ne la foto. Cap dels tres edificis visitats no estava gaire malmès, més enllà dels vidres i els baixos. Tot plegat està sent poc eficaç, i a més un tel de frivolitat tèrbola ho impregna tot. Per molt que, en principi, sigui la forma més eficient d’arribar als llocs on hi ha les imatges relacionades amb la guerra, cal desprendre’s del fixer per veure la ciutat (“¿Però què hi voleu fer, als carrers, si no hi ha ningú?”).

El carrer Navarynska és ple de branques al terra; el tall és net. Pot ser que la guerra esclatés després de la poda però abans de fer net? El centre encara és més buit: hi ha gairebé tants gats com persones. En arribar a l’encreuament amb Almiralska, al fons hi ha un edifici neoclàssic mig abandonat i amb tot l’accés parapetat. Darrere dels parapets, tres maniquins fan guàrdia, un d’ells cap per avall. És l’antiga Casa d’Oficials de la Marina, però ja feia temps que era un casal cultural. Quan va començar la guerra, però, en van fer un centre logístic per l’emmagatzematge i repartiment de roba, menjar i medicaments per qui ho necessiti. La coordinadora del centre és l’Anastasia, ex militar: “No em deixen tornar a allistar-me perquè tinc una filla petita”. A diferència del centre homòleg d’Odessa, aquí també s’hi fabriquen armilles antibales casolanes aprofitant trossos de vehicles blindats. Els primers dies de la guerra, també s’hi feien còctels molotov. Són els que hi ha als carrers, a peus de moltes barricades. “Són nostres! Els hem fet nosaltres!”, diu l’Anastasia, amb orgull.

La qüestió ara és: arribada l’hora, ¿qui encendrà la metxa i llançarà els còctels si gairebé no queda ningú per fer-ho?