“We shall fight on the beaches”

(Odessa, Ucraïna)

“No tindria sentit que fes de soldat perquè no soc pas un soldat”, diu en Dima mentre omple sacs de sorra a la platja de Sobachyy, a Odessa. Dels sacs en faran barricades i parapets a la ciutat. A la platja hi ha un cocker spaniel anglès color canyella i uns cent voluntaris. Els que omplen els sacs van de dos en dos: un l’obre i l’altre hi fica la sorra amb una pala, i en acabat els amunteguen a un costat. Uns altres porten els sacs a un extrem de la platja, al límit amb el port esportiu, i quan n’han acumulat prou, fan una cadena humana per carregar-los al camió. Quan el camió és ple, se’ls emporta, i poc després ja n’hi ha un altre esperant. La majoria són homes, s’hi estan unes 4 hores cada matí i fan uns pocs milers de sacs al dia. La família del Dima ha marxat a Bulgària; ell té 40 anys, és enginyer, i fins fa tres setmanes treballava per a una petroliera canadenca: “Volia continuar treballant perquè tinc un bon sou i crec que serien més útils els meus diners que la feina que faig aquí”. Tret dels serveis bàsics, a Ucraïna està tot aturat. “Però vaja, tothom sap què ha de fer, tothom que conec ajuda amb alguna cosa. Sabem que són coses petites, però tot compta. El que no farem és com fan els russos: no enviarem nanos joves al front, perquè no només poden morir, sinó que a més seria ineficient”. Després de dues setmanes a Odessa, els arguments dels voluntaris comencen a repetir-se. 

Hi ha maror i bufa un vent fort. Aparentment, només hi ha una persona encarregada de la seguretat: és fàcil identificar-lo perquè du el braçal blau que identifica tots els combatents; fins fa pocs dies, anaven amb braçal groc (per què han canviat un color de la bandera per l’altre, diuen, és secret). Els camions s’aturen davant d’un club de surf, SUP i vela, i per darrere de la terrassa d’un restaurant. Al tendal hi diu “The soul of ocean” i un hi podria trobar una metàfora de l’esperit dels voluntaris; també hi diu “Be special, but don’t lie to yourself”, i en aquesta banalitat no hi ha cap metàfora que no sigui massa forçada. A la façana del club, hi ha dibuixos de nens de temàtica patriòtica, com els que hi havia a les trinxeres del Donbass, com a mínim fins fa no gaire. A una taula, tres dones serveixen cafè, té i té amb llet i espècies, i també taronja, cacauets, brètzels i torrades amb melmelada de grosella negra. La Maria explica un acudit que corre aquests dies i que ve a dir que si els ucraïnesos no tenen la bomba atòmica és perquè els voluntaris no s’hi han posat. Ucraïna es va adherir al Tractat de No Proliferació Nuclear el 1994 després de signar el Memoràndum de Budapest pel qual, a canvi de la renúncia, les potències nuclears signants garantirien la independència i la integritat territorial d’Ucraïna davant de qualsevol agressió. Paradoxalment, no només Rússia era un dels signants del memoràndum, sinó que a més va ser Rússia la receptora de l’arsenal nuclear dels ucraïnesos. 

La conseqüència de tot aquesta feina a la platja és que al barri vell hi proliferen les barricades. El carrer Derybasivska és ara tot ple d’eriçons antitanc i de cartells on es demana no fer fotos. La joieria l’han buidada abans no la saquegin i molts comerços estan protegits amb fustes com al Passeig de Gràcia quan hi ha aldarulls. Després hi ha coses que no han canviat, i així continua la prohibició de vendre alcohol als comerços, la qual cosa sembla encertada quan hi ha gent armada als carrers. I d’altra banda, hi ha també tres canvis en sentit oposat: s’ha endarrerit una hora el toc de queda (ara comença a les 8 del vespre), ha reobert alguna perruqueria i des de fa uns dies no es reben els SMS amb què l’administració instruïa sobre com actuar en cas d’atac aeri o de combats als carrers: apagar electrodomèstics, tancar aigua i gas, tancar llums i abaixar persianes, anar al refugi més proper amb documentació, diners i menjar, etcètera. Aquests tres darrers canvis podrien ser perquè sí o bé podrien reflectir cert relaxament. Al capdavall, tothom ha fet un càlcul: si finalment bombardegen la ciutat i colpegen un o dos objectius civils, la probabilitat que et toqui a tu, en una ciutat de més d’un milió d’habitants, és gairebé insignificant. I sota el paraigua de l’estadística, quan a la tarda ja no hi ha voluntaris a les platges, un nen juga entre uns sacs que, quan l’endemà els amunteguin en dues files l’una a tocar de l’altra, seran del tot efectius contra les bales de poc calibre, d’arma curta o d’arma llarga, i contra la metralla