Una història de dues ciutats

(Jerusalem Est, Palestina)

Tel Aviv

Al mur de l’obra, entre tots els cartells que reclamen l’alliberament dels hostatges de Hamas, en destaca un que és més gran que la resta i que a més està repetit: “Bring Liri Albag back”. És una noia de 18 anys, i a la foto du una gorra Ralph Lauren. La vida a Tel Aviv transcorre ara enmig d’una calma estranya, malenconiosa. Des de les zones properes a la Franja de Gaza, han arribat a Tel Aviv gent que fuig del terror i dels coets de Hamas. La gent de Tel Aviv, en general, s’ha quedat a Tel Aviv. Han marxat, però, soldats i reservistes, expats i temporers, i per descomptat no hi ha turistes. Per això els bars i els carrers i les platges ni les platges no acaben d’anar plens; per això i perquè la gent té menys ganes de sortir de casa. És migdia, i un jove passa per davant del Poc.Cafe, pel mig d’una terrassa mig plena, amb un fusell penjant de l’espatlla (quelcom, tanmateix, que també es pot veure en temps de pau).

Tel Aviv és xafogosa, relativament caòtica i molt rica. Tot és caríssim, menys els hotels que ara amb la guerra estan a meitat de preu. Davant de l’estadi del Maccabi, a una mena de pati que hi ha creuant el carrer, un grup de soldats fan formació, o això s’intueix des de lluny perquè no permeten que apropar-s’hi, i demanen identificació i permisos i si el mitjà és proisraelià o propalestí. Un dels soldats diu (mig parafrasejant Golda Meir però sense esmentar-la) que si els de Hamas abaixessin les armes, s’acabaria la guerra, però que si les abaixessin ells, s’acabaria Israel.

Amb més d’un 90% de jueus, les tensions internes a Tel Aviv són escasses. Poc abans de quarts de tres, per tot Jaffa ressona la crida a la pregària. Jaffa és la ciutat vella, i hi viuen prop de la meitat dels àrabs de Tel Aviv, i fan un terç de la població del barri. Els carrers són estrets, costeruts i pedregosos, i són gairebé buits i els comerços, tancats. On és tothom? Un home sense samarreta va carrer avall per unes escales: no ho sap. Només hi ha gent al port vell. Una família àrab seu a la terrassa d’un fish & chips; sonen les sirenes antiaèries i, corrents, tots s’aixequen de la taula i es posen a gravar apuntant al cel. L’alarma antiaèria mai no falla: des que comença a sonar fins que arriben els coets, són noranta segons. Noranta segons després, hi ha dues explosions de les intercepcions de la Cúpula de Ferro, l’eficaç sistema antimíssils israelià. Al cel, amb prou feines es veu una estela enmig d’una teranyina de núvols. Als bars del port, la gent fa fotos de la posta de sol, que cau per darrere d’un espigó amb un mural que diu, en referència als hostatges, “Bring them home”.

A les cinc, nova crida a pregar, mentre a la platja de Charles Clore, a tocar Jaffa, un home fa la darrera capbussada del dia, uns nois juguen a futvòlei, dues noies miren a l’horitzó agafades de la cintura, cinc soldats (nois i noies) parlen de les seves coses, dues adolescents es netegen la sorra a les dutxes, un home fa ioga i un altre home pentina la platja amb un detector de metalls.

Jerusalem

Un àrab i un soldat israelià s’escridassen a tocar de la torreta de control que hi ha davant la Porta de Damasc, un dels accessos a Jerusalem Est. La tensió és creixent, i és evident que aviat tot anirà pel pedregar. Una gentada s’ho mira, tots àrabs, però ningú s’hi apropa i ningú protesta. Aleshores, arriba corrent un altre soldat, i li clava una puntada per l’esquena a l’àrab, i va a terra. De la torreta, surten tres o quatre soldats més, el colpegen i l’arrosseguen cap a dins. Pel finestral que envolta el post militar, es pot veure què passa dins, però ja és fosc i costa. Se senten crits de dolor i s’intueix algun cop quan el detingut és a terra; quan ja és dempeus, es veu a contrallum com li claven una bufetada. Poc després la cosa es va redreçant i no hi ha més crits ni més cops, com a mínim allà a la torreta. Només un home ha gosat treure el mòbil per gravar, deu segons i quan l’agredit ja era a terra. Tenen por que els puguin detenir per enregistrar fets com aquest. Per la mateixa raó, en el moment de la detenció, cap dels espectadors no vol parlar.

A Jerusalem, les sirenes antiaèries són poc freqüents, però la situació és molt més tensa que a Tel Aviv: pel pes de la història, pel xoc d’ètnies i religions i per la proximitat de Cisjordània. L’endemà de l’incident a la porta de Damasc, al matí, per un carreró del barri cristià, baixa un jueu amb un fill de cada mà i un fusell al coll. Una estona abans, un musulmà havia apunyalat dos soldats israelians a la Porta d’Herodes. L’atacant, un noi de 16 anys, era abatut allà mateix; un dels soldats, una noia de 20, moria hores més tard. 

Bona part dels comerços romanen tancats. Hi ha oberts bars i queviures i botigues de roba i perruqueries, però molts dels comerços més dependents del turisme han abaixat la persiana. A la Basílica de Sant Sepulcre hi ha una desena de persones. A la porta, un home ofereix tours guiats als periodistes que s’hi apropen. A dues cantonades de la basílica, per davant d’un restaurant, passa un grup de jueus, nens i adults, i un home que seu al bar diu que sempre han viscut més o menys junts, i que simplement s’eviten els uns als altres. Després afegeix que el bé guanyarà.

A l’accés a la plaça del Mur de les Lamentacions, tres soldats israelians controlen tothom que hi arriba. Com s’ha fet sempre, però segurament amb més cura. Davant del mur, més d’un centenar de jueus, la majoria ultraortodoxos, murmuren súpliques i laments mentre es balancegen estereotípicament. Tot normal si no fos perquè n’hi ha cinc o sis que van armats; preguen armats. La majoria porten un fusell Micro TAVOR, producte local, i alguns el tenen modificat amb un llença-granades acoblat.

A les sis dels vespre, a la plaça del Mur però fora de la zona de pregària, fan un homenatge als morts del 7 d’octubre a mans de Hamas, i hi ha una espelma per cadascun d’ells. Poc abans que comenci l’acte, mentre fan les proves de so, hi ha gent que encén les primeres espelmes enmig d’un eixam de càmeres. Dues dones seuen a primera fila, tremolant pels plors (deuen ser família d’alguna víctima) i alguns fotògrafs es planten a mig metre d’elles i fan la foto.

Hi ha un home que enlloc de fusell d’assalt, du una pistola al cinturó. El seu fill és soldat i ha participat en les incursions israelianes a Gaza. Tot seguit, fa la pregunta que molts jueus fan aquests dies: com es veu tot plegat des de Barcelona. Entén les crítiques des d’Europa pels civils morts en els bombardejos de l’exèrcit israelià a Gaza. Però afegeix que si donessin una resposta proporcional, d’aquí cinc o sis o set anys tornaria a passar el mateix, una altra matança, i no ho poden permetre i per això aquest cop han de destruir Hamas. No és fàcil trobar gent a favor de l’alto el foc, però n’hi ha. Els darrers caps de setmana hi ha hagut manifestacions, gens multitudinàries, a les dues capitals del país. Les famílies dels hostatges són un dels col·lectius que lideren les protestes. A l’acte de davant del Mur de les Lamentacions, n’hi ha almenys un, darrere de tot, amb la samarreta negra de l’associació de familiars i un cartell gran a les mans amb la foto d’una noia: du una gorra Ralph Lauren i es diu Liri Albag.