Corretja de transmissió

(Lviv, Ucraïna)

A la web del Centre de Premsa d’Ucraïna hi ha un ampli catàleg d’històries per cobrir. Un pot anar baixant fins trobar allò que li interessa, o fer una cerca per regió o bé per temàtica: animals, nens, cultura, morts, metges, ecologia, ocupació, suport psicològic, crims russos, LGBT… La web està dirigida a periodistes estrangers, i s’hi faciliten els contactes de la gent a càrrec de la producció de cada tema. Ho donen mastegat, i el servei és eficient, de manera que alguns periodistes sucumbeixen a la temptació de convertir-se en corretja de transmissió. Conscients que un empatitza més amb allò que veu, els ucraïnesos, en general, no han posat gaires dificultats a la premsa a l’hora de cobrir històries de caràcter humanitari. Les coses són molt diferents quan un pretén treballar al front, sobretot si és amb militars.

Al peu de la pàgina, hi ha enllaços a algunes de les “històries que van comptar amb la nostra ajuda”, i aquí hi són, entre d’altres, Al Jazeera, Die Zeit, Belsat TV i Radio Free Europe. Algunes de les cobertures ofertes són anodines: “Conferència de premsa: Taiwan recolza Ucraïna: ajudant Ucraïna en temps de guerra”. Altres, no tant: “Inseminació artificial, i congelació i crioemmagatzematge d’esperma i òvuls per als militars i les seves famílies”; “Centre de Superhumans: unitat hospitalària de pròtesi i rehabilitació”; “Rehabilitació psicològica: teràpia de muntanya als Carpats per a combatents”; “Mares indestructibles: un refugi per a dones prenyades i parteres”; etcètera.

Divendres: Turista a Lviv

El front està lluny (i la notícia i el drama i l’èpica), però Lviv és la principal porta d’entrada i sortida del país. La vida aquí transcorre en la més absoluta normalitat. Els darrers mesos, la pau només ha estat alterada un cop, quan el nou de març un míssil rus va matar cinc civils a la rodalia de Lviv. Les alarmes antiaèries irrompen alguna vegada, però poden passar dies sense que sonin. Quan sonen, no passa res: uns pasegen, altres mengen i beuen a les terrasses, i un home (o una dona) amb una disfressa de drac (o de dinosaure), mira d’atreure l’atenció d’uns nens. La línia de contacte és a mil quilòmetres, i a Lviv la majoria ignora les sirenes des de la primera setmana de la invasió russa. Més enllà d’uns quants soldats als carrers i més enllà dels souvenirs que commemoren les principals gestes ucraïneses dels darrers mesos, a Lviv la guerra és una entelèquia. Però aquesta normalitat és epidèrmica: molts tenen familiars i amics lluitant a l’est i al sud, altres han vingut del sud i de l’est buscant refugi. A les esglésies, són freqüents els funerals pels caiguts en combat, i el cementiri de Lychakiv, al centre de la ciutat, s’ha quedat petit.

Diumenge: Excursió als Carpats

Un autocar sortirà de Lviv a les 8 del matí cap al sud, i en no menys de dues hores arribarà a algun punt dels Carpats ucraïnesos. Julia, de producció, havia dit que aquest dia no eren combatents els que anaven a la muntanya com a teràpia, sinó que serien metges militars que havien treballat al front. Aquesta és una de les cobertures ofertes pel centre de premsa: enlloc hi ha originalitat, però és interessant i, sobretot, és una font potencial de contactes per a properes cobertures al front. A deu minuts de les vuit, una trentena de persones espera a pujar a l’autocar: la majoria són ancianes; la resta, ancians, i dos nens. Per telèfon, Julia confirma que hi ha hagut un canvi de plans i que l’excursió dels metges de guerra s’ha ajornat, i que aquest diumenge és per a desplaçats interns vinguts de les zones ocupades, del front o de prop del front. Haurien estat massa hores de treball sobre el terreny per a una qüestió d’interès relativament escàs, amb una barrera idiomàtica espessíssima i sense accés a contactes militars.

Dimecres: Sucumbir a la temptació

El refugi de les Mares Indestructibles està allunyat del centre i envoltat de parcs. Va ser construït l’estiu passat en només dos mesos amb el suport de la Creu Roja. L’Olga acaba d’arribar del carrer, té la Darynka als braços, i deixa el carretó al costat de la resta de carretons, a l’entrada. L’Olga és de Lisichansk, un poble del Donbass ara en mans russes. La nena, que només té uns mesos, és nascuda Lviv. Ivanka Fediv és la cap de premsa del refugi: “Aquí viuen tretze mares i vint-i-set nens, i són de les regions més colpejades per la guerra. Els homes estan lluitant”. El refugi està pensat per acollir dones prenyades o que tinguin fills menors d’un any; si tenen més fills, també s’hi allotgen. Cada família té una habitació. Un nen de vuit anys surt de la cuina i va corrents escales amunt.

És una cuina amb el menjador integrat, un espai ampli i amb grans finestrals, i és una zona comuna per a totes les famílies. La Tania fa el dinar. Viu al refugi amb els seus dos fills: l’Igor, de vuit anys, i Sviatoslav, de set mesos. Passa com amb l’Olga: el petit va néixer a Lviv, i el gran i la mare són de Starobilsk. També al Donbass, també sota control rus des del principi de la invasió a gran escala: “Em van deixar sortir perquè estava embarassada”. Van arribar a l’oest d’Ucraïna a finals de març de l’any passat, i al principi es van allotjar en una escola habilitada com a refugi. El marit de la Tania és militar: “Va estar lluitant a Bakhmut però ara és al centre del país. Quan fa rotació, ens podem veure. Sempre ens veiem a Lviv”. Fa més de tres mesos de la darrera trobada. En canvi, els pares i son germà no els veu des que va fugir del Donbass, i ara amb prou feines hi té contacte: “No puc parlar amb ells ni per telèfon ni per internet. De vegades ens dona per a cinc minuts, però els russos podrien estar escoltant”.

La Tania agafa l’Sviatislav als braços; la Darynka corre pel menjador, encaixada en un caminador per a nadons i donant-se impuls amb els peus.