El refugi

(Metula, Israel)

Maoz Meiri és pallasso. En començar la guerra, va deixar la seva professió a una banda i ara és voluntari i assisteix militars i civils israelians a zones frontereres amb el Líban. A les 15:03, Maoz parla de la gent de de Gaza: “Jo mai havia vist una guerra sense refugiats, ningú al món els està ajudant. Hi ha una frontera amb Egipte… Tot el món crida i opina però no els ajuden a sortir de Gaza. Allò és una zona de guerra ara mateix, i serà una zona de guerra durant molt de temps, amb cinc-cents quilòmetres…”, i aleshores una explosió el talla de cop: és seca, i relativament propera. “Tot bé, tot bé…”, i uns segons després, la segona explosió és semblant a la primera. Corre al refugi, i també s’hi afanyen el voluntari que l’acompanya, i els dos soldats que vigilen el lloc. Dan, el soldat del bigoti, arriba l’últim, s’atura a l’entrada del refugi i diu que “no passa res”, que “són els nostres tancs”. La tercera explosió és més forta, més greu i més trencada, i aleshores Dan empeny tothom al fons del refugi: Hezbollah ha respost, i comença ara un intercanvi de foc. Els primers cinc minuts són els més intensos, empatats amb els tercers cinc minuts. Les explosions són seguides, unes de sortida i altres d’arribada. Alguns projectils xiulen mig segon abans de l’explosió, i és quan xiulen que tothom s’esvera una mica. En general, però, l’ambient és distès: és el pa de cada dia. L’altre voluntari, que no vol dir el nom, diu que el refugi és un lloc segur, però deu voler dir que és segur mentre l’impacte no sigui directe. Són quatre parets de formigó amb una obertura a una d’elles i, davant de l’obertura, a dos metres, dues pantalles també de formigó. Maoz diu que “ens veuen des de totes bandes”, que estan envoltats per l’enemic, i Aviv, el soldat sense bigoti, apunta que estan envoltats de fills de puta. Metula és un poble que fa frontera amb el Líban a nord, oest i est: és la punta d’una llengua de territori israelià que s’endinsa al Líban. A dins del poble no hi ha ningú a part dels soldats desplegats. Hi ha combats cada dia. El poble està a una petita vall, i al vessant oposat dels turons que l’envolten, allà hi és l’enemic. Des del post de control, si un fa cap a l’est, a només 600 metres hi ha el Líban.

A les 15:10 hi ha una mena de treva (les explosions són espaiades i menys fortes), i Maoz reprèn el fil: “El que volia dir és que molts països podrien acollir dones i nens. Quan la guerra a Ucraïna, molts refugiats van anar a Europa. És molt trist veure que ningú no es preocupa per Gaza, ni pels anomenats palestins”. Ho diu així per això: “El meu avi era palestí. I era jueu. Palestina és el nom d’una regió”. A les 15:14 torna a intensificar-se el combat, uns cinc minuts més, i després afluixa una mica. Se sent, però no es veu, un tanc israelià movent-se a prop. Aviv va a buscar l’armilla antibales, que no la duia, i Maoz porta pomes per a tothom. Encara hi haurà foc creuat durant tres quarts d’hora més, però no com al principi, i tothom es queda mig dins mig fora del refugi esperant que afluixi.

Per ràdio, informen que no hi ha baixes. A les 16:10, Dan diu que ja és segur sortir d’allà, que cal conduir ràpid però anar amb compte a les corbes. A les 16:50, a la pizzeria i gelateria Forni, a Rosh Pina, un soldat seu a una taula i una mare i les dues filles a una altra. Enlloc d’una carta normal amb un llistat de pizzes, es tracta de triar els ingredients que vulguis per afegir-los a la base. Més tard, hi arriben dues famílies.

Nasrallah, Ford i Eisenhower

Que la guerra esdevingui un conflicte regional depèn del que succeeixi a aquesta frontera. Hezbollah i l’exèrcit israelià, es disparen els uns als altres cada dia. Amb certa mesura: consisteix a amenaçar l’enemic però sense treure’l de polleguera, la qual cosa, d’altra banda, no és cap consol per la vuitantena de morts que hi ha hagut en aquest estira i arronsa. Si bé en aquesta vida les coses sempre poden anar pitjor, i tot es pot enverinar quan un menys s’ho espera, el discurs de Nasrallah del 2 de novembre venia a dir que una escalada a aquest front no era probable. Nasrallah és el líder quasi religiós de la milícia libanesa de Hezbollah, i hi havia molta expectació pel que pogués dir. No hi va haver sorpreses, i el suport a Hamas i als palestins va ser només retòric. Al capdavall, el Líban no està ara en condicions per enfrontar-se a Israel i el desplegament naval estatunidenc al Mediterrani oriental va fer la resta. El desassossec per la possibilitat d’una guerra regional es va aigualir. Els darrers dies, però, s’han intensificat les hostilitats a la zona. Sobre aquesta qüestió, Dan deia això a les 14:53: “Si comencen una operació militar, se’n penediran. No som els mateixos jueus d’Auschwitz; allò és passat. I això és l’Estat d’Israel. Aquelles comunitats jueves eren vulnerables, no tenien un exèrcit, van ser massacrats pels nazis. Ara tenim un exèrcit poderós, tenim una economia forta. Som forts. Ni Nasrallah ni Khamenei ni Assad: cap fill de puta d’aquests ens farà fora d’aquí, de casa nostra, de la nostra terra. Si ets cristià, pots obrir l’Antic Testament i trobar el vincle entre nosaltres i aquesta terra”.

A les 14:14, dos soldats feien guàrdia a l’accés de Metula: Aviv i Dan. Tot semblava tranquil. Aviv deia que no del tot, i assenyalava al cel (“Veus les línies?”): dues esteles de dos coets de Hezbollah. Si encara hi havia les esteles, és que no en feia ni cinc minuts. No s’hi poden fer fotos (però més tard deixaran fer-ne dins el refugi). Entre les 14:29 i les 14:31, hi havia cinc explosions en la llunyania. El post no és improvisat, com a mínim ja hi devien ser la torreta i la tanca corredissa. El Líban i Israel són vells enemics. La barrera i el refugi potser sí que són d’ara, i els dos cubs de formigó d’un metre de costat, un dels quals està pintat com si fos un dau. Sobre les 14:40, arribava un cotxe amb dos voluntaris amb armilla antibales blau cel, i portaven el dinar als soldats. A les 14:54, Dan deia que aquí al nord, “hi ha tensions, hi ha hostilitats, però no a nivell de guerra, més a nivell de…”, i mentre pensava com acabar la frase, Aviv el tallava i l’acabava ell: “de ping-pong”.