El taxista

(Hebron, Palestina)

Camí d’Hebron, el principal tema de conversa del taxista són les darreres víctimes locals del conflicte a Cisjordània. Mai no cal mirar gaire enrere perquè de morts, n’hi ha gairebé cada dia. De tant en tant, el taxista assenyala, a banda i banda de la carretera, els diferents assentaments jueus. N’hi ha més de 250 a tot Cisjordània, i hi viuen més de 700.000 colons. A l’oest, a un parell de quilòmetres, una fumera negra puja cap al cel. 

Fàtima

A Cisjordània, l’estat palestí només existeix dins les ciutats, però a Hebron ni tan sols això. Entre els 200.000 habitants d’Hebron, hi ha vuit-cents jueus. Viuen a la ciutat vella, i allà hi ha desplegat l’exèrcit israelià. A la medina, els comerços són dels àrabs i els colons jueus viuen a sobre, i una xarxa protegeix cobreix els carrers per protegir els de sota d’allò que puguin llençar des dels balcons. Com més cèntric és el carrer, més merda hi ha acumulada a la xarxa. Una part del centre, al voltant de la mesquita d’Abraham, està  tancada gairebé a pany i forrellat. Hi ha checkpoints als accessos i obren una hora al matí i una hora a la tarda.

L’entrada als habitatges dels jueus és a l’altra banda, per darrere, així que es veuen els uns als altres però gairebé no es barregen. “A vegades passen per aquí, però mai no entren a comprar”, diu la Fàtima. Té una botiga al mercat, i ‘Fàtima’ no és pas el seu nom real. Els colons, quan baixen, sempre van armats: “No poden sortir al carrer sense un arma”. Gairebé mai no van amb un revòlver; gairebé sempre duen un fusell. El fusell és més letal i té més abast, però per una distància curta, que és l’amenaça potencial més probable, ¿no seria millor una arma curta? Sí, i també seria més còmode. Com se senten passejant amb el fusell: més segurs o més poderosos? Abans no surten de casa, es miren al mirall per veure el goig que fan amb l’arma? Parlen amb el mirall, desafiants?

Tanmateix, ara no es veuen colons a la medina. De fet, la majoria han marxat del centre. També molts musulmans han deixat casa seva; en aquest cas en tenen prou amb anar als barris d’Hebron sota control palestí. A més, tampoc no ve gent de fora: ni de la resta d’Hebron ni de la resta de Cisjordània i, per descomptat, tampoc no hi ha turistes. La Fàtima explica que a cada estona, passen patrulles de l’exèrcit: “Entren, t’apunten a la cara. Jo els demano què volen i no diuen res, es queden en silenci apuntant-te”. I quan tot just ha dit això, “Mira, mira!”, i per davant de la botiga passen quatre soldats, joves i armats, enmig de les paradetes de fruita, carn, dolços, espècies, sabons, sabates i souvenirs.

Abu

“Els soldats que hi ha ara són reservistes, no coneixen la zona. Quan patrullen, estan espantats, van mirant cap a totes bandes. No se senten amb confiança”, diu l’Abu. Amb els soldats d’abans, a vegades es mig saludaven. Des de la botiga de la Fàtima, carrer avall caminant sota la xarxa, hi ha el local de l’Abu, que tampoc no es diu així. “A vegades també llencen líquids”: alguns colons han descobert que els líquids travessen la xarxa millor que els sòlids. El taxista, que ara fa de guia, recomana anar al fons de la botiga, no tant pel risc que llencin res, perquè no hi queda ningú, com per no ser vistos fàcilment per alguna patrulla. Al mig de la botiga, hi ha un molí per moldre olives i fer-ne oli; a una paret, una foto vella del molí amb un camell que el feia anar. Després de l’oli, el lloc va ser una farga de vidre. I ara l’Abu ven artesania i souvenirs. “Abans de la guerra, teníem tours de jueus cada dissabte a la tarda. Venien amb un guia d’aquí, d’aquest assentament, venien de Tel Aviv i d’altres zones”. Mai no compraven res: “A vegades els nens intentaven robar. Però, sent honestos, els adults els ho impedien”. En acabat, l’Abu fa una exhibició excelsa de la seva capacitat per vendre coses que hom no necessita.

Abed

Casa de l’Abed és a la part alta del mercat, més amunt d’una caserna militar israeliana, i fa frontera amb un assentament: les finestres d’una de les parets del menjador són permanentment tancades i estan tapiades amb taulons de fusta. Casa de l’Abed està a un cul de sac, i allà juguen els seus fills, a peus d’un mur ben alt coronat per filferros amb punxes. L’Abed ofereix té, i la seva dona el prepara. L’Abed diu el mateix que l’Abu, que els soldats que hi ha ara a Hebron són novells, i que són bojos. Amb els colons ha passat quelcom semblant, només que els colons nous no són tan nous com els nous soldats: “Els colons d’abans els deies bon dia i et responien bon dia. Però els d’ara els dius bon dia i et responen ‘vés a la merda’”. És aleshores que el fill gran treu el cap i crida el pare, que s’aixeca de la butaca i diu que ha vingut un soldat, i surt. Des de la finestra, se sent què diuen: comencen en hebreu (l’Abed en sap una mica), però aviat s’adonen que s’entendran millor en anglès. El soldat diu que un jueu li ha dit que un dels nanos ha llençat una pedra a la finestra. L’Abed ho nega i diu que ell només vol viure en pau. S’hi estan així dos minuts, i al final s’acomiaden. L’Abed torna dins i diu que cada dia estan igual.

La dona de l’Abed resulta que fa brodats, i de seguida el gènere és damunt de la tauleta: xals i fundes de coixins. És l’altra cara de l’hospitalitat dels àrabs: et fan festes i et serveixen té, i hom se sent afalagat i empès a comprar.

Osama

A la tornada, el taxista evita la carretera principal, plena de controls, pel que pugui passar. Però la majoria de carreteres secundàries estan tallades, i tot plegat esdevé una mena de laberint. L’anada havien estat tres quarts d’hora; la tornada són dues hores. Osama s’emprenya cada cop que es troba una muntanya de terra barrant el pas: “No tenim llibertat. Estic a una presó… a la meva terra, al meu país”. A un encreuament, al costat, hi ha un post militar. Darrere d’un bloc de formigó, hi ha tres soldats joves a cobert, arraulits, espantats. Sembla excessiu perquè allà no passa res, però l’endemà al matí, a un altre control no gaire lluny d’aquest, quatre milicians hebronites mataran un soldat israelià.