Flxxxxxww

(Sloviansk, Ucraïna)

Se sent un flxxxxxww fort, a prop, sord. Tothom gira el cap, nerviós, però només un instant perquè era un míssil de sortida. Si hagués un projectil rus que ve hauria fet fiiiiiuuu, com un xiulet (i després booooooom, o el silenci). Uns minuts més tard, comença a ploure i a tronar, i els sons de la guerra es barregen amb la tempesta. La Katya, la traductora, suggereix anar a moure la furgoneta perquè no quedi atrapada al fang després del xàfec, però del suggeriment no se’n deriva cap acció. Quan afluixen els ruixats, tot l’equip va cap a la següent casa, al costat, a veure el tercer pacient del dia.

El seu nom no és Olga

Casa de l’Olga és una casa de camp. Bakhmut, on té lloc la batalla més sagnant i més llarga de la guerra, està a vint-i-cinc quilòmetres, però les línies russes més properes són a poc més de cinc, a nord, est i sud. Fa mesos que a Sviato-Pokrovske no tenen llum (ni aigua ni gas ni telèfon ni dades) però aquesta ja devia ser una casa fosca abans que tot saltés pels aires. L’Olga seu al llit i diu que morirà aviat. Ateses les circumstàncies, no és una idea del tot esbojarrada.

A la paret hi té una foto de quan era jove. Mentre l’Spencer, l’infermer, li mira les constants i el sucre, l’Emma demana a l’Olga si té cap malaltia, la Katya ho tradueix al rus i l’Olga respon que fa un any que gairebé no hi veu, de l’ull dret. El Dr. Smith vol saber si va ser una pèrdua sobtada o progressiva, i l’Olga respon que va anar a poc a poc. El Dr. Smith fa una ullada amb l’oftalmoscopi i filtre lliure de vermell, i tot seguit en testeja l’agudesa visual amb una taula optomètrica, però la taula té caràcters llatins, i no pas ciríl·lics, i això provoca uns instants de confusió. L’Olga té una cataracta. 

L’Emma ha pres nota de tot, i en acabat li suggereix anar a operar-se a Kramatorsk, la capital regional des que Ucraïna va perdre el control de la ciutat de Donetsk el 2014. No vol anar-hi. L’Emma també li ofereix portar-la a un lloc més segur, al marge de si es vol operar o no. Pot anar a viure amb la família, si en té, i si no en té, a una de les cases d’acollida que tenen a Ucraïna lluny del front, tot el temps que calgui i de franc. Tampoc no vol. La Katya tradueix: “Li fa por deixar la casa i que puguin entrar a robar”. Un gat petit juga sol damunt el llit.

El seu nom és Emma

L’Emma Igual és la directora de l’ONG Road to Relief. Va arribar a Ucraïna quan començava la guerra amb un amic d’un amic, Henri Camenen, a fer de voluntaris. I amb una sabata i una espardenya, un mes després havien muntat Road to Relief. Aviat seran més de trenta voluntaris d’una desena de països diferents, i per fer la seva tasca depenen fonamentalment de donacions. L’Emma és catalana i porta una dècada fora de casa treballant en diferents missions humanitàries, sovint dirigint-les. Ara és a Ucraïna, ininterrompudament, des de fa catorze mesos: “Vam anar a Lviv, vam ser-hi un parell de dies, i hi havia molta gent movent caixes però la guerra no era allà. Vam continuar conduint cap a l’est fins arribar a Kramatorsk, i ens hi vam quedar perquè vam veure que on ho necessitaven era aquí”. Als civils que no volen anar-se’n de casa, els porten ajut humanitari (menjar, productes d’higiene, estufes de llenya…) i els proporcionen assistència mèdica. I fan evacuacions d’aquells que sí que volen allunyar-se del front, i ja n’han fet prop de cinc mil. I a vegades també rescaten animals, “que vol dir bàsicament que agafo els gats i me’ls emporto cap a casa”.

“La majoria de gent que encara és aquí a aquestes alçades de la guerra són gent gran, de setanta cap amunt. Al principi de la guerra, vam evacuar moltíssimes famílies amb nens, però això ja fa temps que no ens ho trobem”. Hom sovint es demana com és que hi ha gent que tria quedar-se a viure sota les bombes, i l’Emma respon: “Aproximadament un terç de la població que queda aquí són pro-russos i no marxen perquè estan esperant que entrin els russos i els alliberin, tal com ells ho diuen. La resta, alguns tenen por perquè no saben què trobaran i els ho expliquem però els costa molt confiar-hi. I la majoria és perquè se senten molt arrelats a casa seva, a la terra, al poble. Són persones que no han sortit mai del poble, ni tan sols han anat a ciutats properes com Kramatorsk o hi van anar un cop fa vint-i-cinc anys. Per ells deixar la seva realitat immediata és inconcebible. Si mai marxen, marxen ferits, en ambulància, o morts”.

A Sviato-Pokrovske hi vivien unes tres-centes persones abans de la invasió russa de 2022; en queden setanta-nou.

El seu nom no és Viktor

“Bé, ara setanta-vuit”, diu l’Emma. El Viktor és el darrer pacient del dia, i a última hora ha decidit que se’n va, aprofitant que són allà. A un racó de l’habitació hi ha una nevera amb un imant amb dos porquets i, a la cuina, un calendari de 2022. “Li manca l’aire quan s’estira al llit?”, demana el Dr. Smith. La Katya tradueix, el Viktor diu que sí i la Katya tradueix. Té uns setanta anys, uns pocs menys que l’Olga. El metge l’ausculta, cor i pulmons, i en palpa les cames perquè es queixa que d’ençà uns dies enrere, li fa mal la dreta. Li prescriuen antidiürètics i analgèsia per la insuficiència cardíaca i l’artrosi, respectivament.

Fa mesos que la línia del front es belluga poc, però fa res les bombes russes van impactar a tocar de casa del Viktor i això l’ha fet canviar de parer. Anirà a Letònia, on hi ha la seva filla. Surt de casa l’últim carregant només dues bosses, sense saber quan tornarà, si és que mai torna. Fins a la furgoneta hi ha uns setanta metres caminant pel fang, mirant de trepitjar allà on és menys tendre. Conduirà el doctor, però de seguida les rodes comencen a rodar sense avançar (ffvvvvvvv). La Katya ho havia dit, quan començava a ploure, que s’havia de moure la furgoneta: “No passa res per quedar-se atrapat al fang, però no aquí. Avui han bombardejat el poble, és una zona que bombardegen sovint, i nosaltres som un blanc”. (Però sou una organització humanitària.) “Que potser els importa, això?”. No és el primer cop que queden atrapats al fang (o a la neu o a la pols, segons l’època de l’any), i la solució sovint ve dels soldats desplegats a la rodalia, que s’hi acosten en 4×4 i hi enganxen un ganxo i tiren. El Dr. Smith dona les gràcies a un soldat i el soldat respon que si de cas gràcies a ells pel seu suport. Home agraït, home de profit.

Abans de viatjar a Letònia, al Viktor l’han de portar a un refugi temporal a Kramatorsk, però s’ha fet tard i hi ha toc de queda, així que farà nit a la base que Road to Relief té a Slaviansk. Dorm a una sala gran que comparteix amb quatre persones més que també estan de pas. Sobre les 5 de la matinada, a trenc d’alba, quan tothom encara dorm, s’asseu a la vora del llit i es queda mirant a l’infinit (o a la paret).