Kosovo i els fets consumats. Vol. 1: Future my love

(Prizren, Kosovo)

A una escola de Kosovo, el febrer de 2012, celebren el quart aniversari de la independència del país. Canten cançons d’aniversari i la mestra pregunta als nens que quants anys té Kosovo. “Quatreee!”. La mestra confirma la resposta i, tot seguit, pregunta si Kosovo és més vell o més jove que ells. “És més petit que jo. Jo soc més gran que Kosovo, tinc 5 anys.”

L’escena surt a Whose flag is this?, un reportatge projectat fa unes setmanes al Dokufest de Prizren: Prizren és la segona ciutat de Kosovo, i el Dokufest exhibeix, durant gairebé dues setmanes, documentals de tot el món. L’eslògan d’enguany és Future my love. Li escauria a molts esdeveniments culturals del món, però tenint en compte la recent independència del país i l’agitació de les últimes dècades, aquest eslògan agafa un significat més poderós. Al programa del festival, els documentals d’Albània són a la secció “Nacional”.

Kosovo és un país petit: 10.887 km², l’equivalent a 1.5 milions de camps de futbol. És el país més jove d’Europa (de moment), des que l’Assemblea de Kosovo en declarés unilateralment la independència respecte de Sèrbia després d’una votació en sessió especial, sense referèndums ni processos participatius. 109 vots a favor, cap en contra i cap abstenció, i el boicot dels 11 diputats serbo-kosovars, que se’n van absentar. Era 17 de febrer de 2008, i feia nou anys de la guerra que va enfrontar la majoria d’ètnia albanesa amb la minoria sèrbia. Els guerrillers albano-kosovars (amb el suport decisiu de l’OTAN) contra l’exèrcit del que quedava de Iugoslàvia. Musulmans contra cristians ortodoxos. Sigui com sigui, la independència de Kosovo ha estat reconeguda, fins ara, per 111 dels 196 estats membres de les Nacions Unides: són el 57,5 %, guanya el sí. A la Unió Europea, només 5 dels 28 no reconeixen Kosovo.

“Espanya, Eslovàquia, Grècia, Romania i Xipre”: J. els diu de memòria. Va ser guerriller de l’UÇK (l’Exèrcit d’Alliberament de Kosovo, per les seves sigles en albanès). Quan la guerra, tenia 24 anys, es va pagar el seu kalashnikov i m’explica que ells no van matar civils. Els albanesos no en van matar, de civils? Diu que potser un 10% va actuar malament; els serbis ho feien sistemàticament (“Serbs are Serbs” (se li entén tot)). Van matar 12 familiars i amics seus, civils o no. Em demana que no publiqui el seu nom, i quan li pregunto si durant la guerra va passar por, J. diu que no, que el primer dia sí, però que després… (i fa així amb la mà). Si les organitzacions internacionals marxessin de Kosovo demà, creu que no passaria res.

Uns dies abans, entrant a Kosovo en bus per una de les fronteres amb Sèrbia, una dona belgradesa em deia que si a Bòsnia no estiguessin les forces estrangeres, tornaria a petar tot, però que a Kosovo no sabia què podria passar, no ho coneixia prou. Hi viatjava per primer cop, per veure una amiga índia que treballa a l’ONU. Li sabia greu que al bus on viatjàvem només hi anéssim vuit persones (sense comptar-hi el conductor) i que Kosovo hagués declarat la independència anys enrere: “És com si convides uns amics a casa teva i en acabat te’n fan fora”.

Abans d’entrar a Kosovo des de Sèrbia, als últims pobles, hi ha força banderes sèrbies i moltes pintades: FUCK ALBANIA (lletres blanques sobre fons metàl·lic); la resta estan en serbi, gairebé totes escrites en ciríl·lic. Només sé desxifrar-ne una, que es repeteix: КОСОВО ЈЕ СРБИЈА. Les altres no sé què diuen, però me’n faig una idea. Un cop a Kosovo, hi ha banderes d’Albània a tot arreu: als vorals, a les cases, als comerços, a un cartell d’un restaurant que fa banquets de boda. A mesura que t’allunyes de la frontera, la simbologia nacional va minvant. De banderes de Kosovo se’n veuen moltes menys. Imagino que, als serbis, això els deu fer especialment ràbia. Les d’Estats Units, Alemanya i la Unió Europea, per aquest ordre, tenen certa presència també.

Hi ha mesquites i esglésies ortodoxes, més de les primeres. És l’únic element que, a primer cop d’ull, et fa saber que estàs a un país de majoria musulmana: no hi veus gaire més vels que a Barcelona, a les terrasses la gent beu cervesa i l’accés a Redtube no està restringit. J. diu que primer de tot són albanesos i que, si un cas després, musulmans.

No hi ha cicatrius de la guerra, cap ni una. Si no t’atures a parlar amb la gent, mai no diries que va passar el que va passar. I si bé pel que fa la riquesa hi ha molta diferència entre camp i ciutat, i entre diferents regions, en cap cas no sembla un país que no arriba als 4000 euros de renda per càpita. És per la diàspora. Casi un terç dels prop de 3 milions d’albano-kosovars del món són fora de Kosovo. Envien diners a la família, inverteixen en negocis, es fan fer segones residències… Arreu hi ha cases a mig fer: de dos pisos, unifamiliars, gairebé acabades la majoria, si no fos perquè les façanes romanen sense revestiment. Kosovo és un país en construcció. Els emigrants han estat clau per esborrar les marques de la guerra, i són clau ara per a aixecar el nou país.