Kalashnikovs i barricades a l’Òpera d’Odessa

(Odessa, Ucraïna)

Tres homes armats travessen la plaça Hretska envoltats de barricades i fan cap a Derybasivska, la principal avinguda d’Odessa. S’anomena Derybasivska i no d’una altra manera com a homenatge a Josep de Ribes i Boyons, un militar napolità de pare català i mare russa, amb lleialtat a la Monarquia Hispànica i a l’Imperi Rus, que va conquerir pels russos la fortalesa de Khadjibey, i en aquelles terres s’hi va fundar la ciutat d’Odessa.

Dos dels homes van amb roba militar; l’altre, de negre. Tots tres porten el braçal groc que identifica tots els combatents lleials a Kíev. Tot just abans d’arribar a l’avinguda, de sobte, comencen a córrer cap a un costat, es peguen a la façana, i avancen lentament amb els kalashnikovs en alt. Uns segons després, arriben reforços per Derybasivska, des de dreta i esquerra: en total hi ha uns quinze o vint homes. Mentre uns cobreixen la rereguarda, la resta s’arramben a una cantonada, en posició de tir, mig ajupits, apuntant vés a saber on. Una dona crida uns gats perquè se n’allunyin (“xsss xsss”). Un minuts després, sense que hagi passat res més, abaixen els canons, i desfilen carrer avall, ocupant tot l’ample del passeig. La gent se’ls mira amb una barreja d’incredulitat, desídia i por.

Mitja hora abans de tot això, en un control policial a l’hotel, habitació per habitació, l’advertència és contundent però fraternal: “Mai no facis una foto a algú armat sense demanar permís si no vols que et fotin un tret. El país està en una situació molt difícil, i sabem que hi ha sabotejadors i espies russos a la ciutat, i tothom està al límit”. Mitja hora després de l’incident de Derybasivska, a tocar del  pont de Sabanyeyiv, ple de barricades i militars, una dona gran treu el mòbil i fa una foto d’una façana. Dos militars corren cap a ella, l’escridassen i s’emporten el mòbil, la identifiquen, continuen escridassant-la, la dona no s’arronsa, tothom es calma, i li retornen el mòbil cinc minuts després, segurament després d’haver-ne fet una còpia.

Des de fora, tot plegat sembla desmesurat, fins i tot paranoic, però al capdavall els hi va la vida, literalment. El front rus que ve de Crimea ha arribat ja una mica més enllà de Kherson, i es troba ja a menys de 200 quilòmetres d’Odessa. Però aquesta no és la principal amenaça.

Visita guiada a les defenses de la ciutat

“Intentaran fer un assalt amfibi abans de 48 hores”, diu l’Eugen, oficial de premsa de l’exèrcit a la zona. Davant la impossibilitat de fer fotos de militars anant per lliure, organitzen una mena de tour per les barricades del centre històric d’Odessa: hi van també un periodista local amb kipah, pal de selfie i patinet elèctric, i dos periodistes d’una televisió turca.

El carrer Rishelievska va fins a l’Òpera d’Odessa i és ple de barricades antitanc. En arribar al primer encreuament, les barricades allà estan fetes amb pneumàtics i sacs de sorra i de qualsevol cosa que hagin arreplegat, i estan custodiades per combatents molt joves, vestits de negre i amb el braçal groc. A peus d’algunes barricades hi ha mines antitanc, de moment desactivades. La imatge de les barricades amb l’Òpera de fons és bella i colpidora. El Rostislav té 20 anys, i fins fa quinze dies estava a l’acadèmia militar encara formant-se per ser marine. Aquesta és la seva primera missió: “Els primers dies tenia por, però ara em sento amb confiança”. Son pare també és membre de les Defenses Territorials a una ciutat, i la resta de la família participen com a voluntaris en tasques logístiques de suport als cossos armats.

La situació de tensió és agreujada pel fet que molts dels combatents que patrullen la ciutat no tenen formació ni han superat gaires filtres. En una mesura desesperada, han donat armes a molts civils, i als carrers s’hi barregen amb els cossos de seguretat regulars: “Hi ha les Forces Armades, la Guàrdia Nacional, els de fronteres i les Defenses Territorials… bé, i segurament algú més”, diu l’Eugen. La situació és prou caòtica com perquè el dia abans, el Sergii, l’altre oficial de premsa de l’exèrcit, fos encanonat per algú que el va prendre per un espia rus. 

La visita continua amb més interès gràfic que no pas purament periodístic. Els límits que posen, per raons de defensa lògiques i legítimes, són no fotografiar carros de combat (sovint amagats darrere les jardineres dels restaurants), ni armes pesants, ni el front marítim. La periodista turca remuga cada cop que no poden filmar allò que voldrien, i sovint exigeix  allargar les aturades per acabar lo seu, i en acabat es fa selfies amb els soldats darrere o a les escales del Cuirassat Potemkin, sense ser gaire conscient ni d’on és ni de la tragèdia que ve.