La vida de Miguel Ángel Delgado i de ses fortunes i adversitats

(Kherson, Ucraïna)

“Posa el meu nom complet, si vols, però t’aviso que potser a la policia li salta alguna alarma”. Miguel Ángel Delgado Montero va ser vist per darrera vegada el 2015 a Madrid. Ara treballa a un supermercat de Kherson, al front sud de la guerra a Ucraïna.

2019-2022: Pau i guerra (i ocupació russa)

El traductor coneix un espanyol que viu a Kherson; diuen que és un pescador de Vigo. En realitat, però, Miguel és ceutí i no és pas pescador. De Ceuta s’arriba a Vigo perquè als ucraïnesos els deu sonar més el Celta de Vigo que no pas l’enclavament espanyol, i la similitud fonètica fa la resta. Això de pescador potser és perquè el supermercat on treballa fins fa poc era una peixateria, i en acabat la gent omple els buits de la història com li sembla.

Va arribar a Ucraïna el 19 d’abril del 19, i abans de Kherson va passar per Lviv i pel Donbass. Quan va començar la invasió a gran escala, va triar quedar-se: “Jo he estat soldat també… I tinc aquí col·legues i la situació és fotuda per a tothom, i com que ja estava per aquí, doncs m’hi quedo”. Entre 2002 i 2005, Miguel va estar a l’exèrcit, als Regulars de Ceuta, però a Ucraïna no ha agafat les armes: “Si es dona la situació, i per això estic aquí… doncs aquí estic jo. Si els meus companys es veuen a la moguda, jo m’hi he de ficar”.

Els russos van arribar a Kherson des de Crimea en pocs dies, i en pocs dies la van conquerir: “Va haver-hi combats al principi i ens van deixar tancats a tots. Sortia de tant en tant a mirar, i dos dies després ja podia sortir a comprar tabac i menjar. De tirotejos, no en vaig veure, només el que enviaven per Viber, lo poc que alguns podien gravar. Va durar tres o quatre dies”. Aleshores les tropes russes van ocupar la ciutat durant més de vuit mesos, i s’han denunciat tortures i un miler d’execucions perpetrades durant aquest temps. A diferència d’altres llocs ocupats, a Kherson la repressió va ser salvatge però no indiscriminada: les víctimes van ser activistes, polítics i combatents, encara que després hi ha aquells que són al lloc inoportú en el moment inoportú.

Miguel Ángel és cuiner i venedor a LikeFish. Han estat oberts tothora, també durant l’ocupació: “La gent havia de continuar vivint. Podien tenir por de l’exèrcit rus, però feien vida normal”. Els soldats russos també anaven a la seva botiga: “Venien a comprar, i evidentment no ho podies impedir. Vam tenir algun problema al principi, van rebentar la porta. Es van emportar alguns productes, però no van arrasar amb tot”.

El 9 de novembre passat, quaranta dies després que Moscou oficialitzés l’annexió de la regió de Kherson, l’exèrcit ucraïnès va recuperar la ciutat sense cap oposició: “Em va sorprendre. Se’n van anar uns i van arribar els altres i ja està”. Les tropes russes van recular i es van posicionar a la riba oposada del riu Dnièper, que delimita la ciutat per l’est. El riu és una frontera natural i els ponts estan destruïts (no només metafòricament), de manera que els avenços aquí són més difícils i la línia del front no s’ha mogut des de llavors. Tot i això, amenacen els franctiradors i, sobretot, l’artilleria: “Ha millorat força la situació, però tenim bombes caient encara, cada dia se n’escolta una… dues, tres…”.

Miguel torna a la feina. Drujok, un gos de carrer que tenen mig adoptat, dorm a l’entrada del supermercat.

1982-2019: Eurodance

La primera entrada de Google en escriure el seu nom complet és la seva pàgina de Facebook. A la foto de perfil hi ha Beerus, un personatge de Dragon Ball Super, una seqüela de l’anime poc coneguda a Europa. La ubicació que apareix és Madrid, i el compte està inactiu des de l’agost del 2015. Coincideix amb les dades del cartell de l’Asociación Sosdesaparecidos que alerta de la cerca: “Desaparece el 2015 a Madrid”. A Espanya, es denuncien unes 20.000 desaparicions anuals, però un 95% es resolen durant el mateix any. Segons l’últim informe del Centro Nacional de Desaparecidos, a finals del 2021 hi havia 3.483 denúncies actives d’almenys un any de durada. Vuit anys després de la seva desaparició, Miguel viu a Kherson amb Bastet, que és com es diu la seva gata i també una deessa egípcia. És un pis petit en un gran bloc gris envoltat de verd: les parets estan empaperades en beix.

Va néixer a Ceuta, va passar part de la seva infància entre Tarifa, Hospitalet i el Raval, i als dotze anys tornava a Ceuta: el seu pare era guàrdia civil. Als vint, es va allistar a l’exèrcit espanyol, i el va deixar tres anys després per anar a Granada a estudiar Història de l’Art. El segon any no va obtenir beca, així que va començar a compaginar estudis i feina i va acabar deixant els estudis. Va ser cambrer, agent immobiliari i comercial; després va tornar a Ceuta i, d’allà, a Almansa, a Albacete. El primer cartell que denunciava la seva desaparició el situava a Almansa el 2014.

Va trencar amb tot i se’n va anar a Madrid: “Vaig tallar tots els vincles. No ho sé… situació familiar, laboral, política… tot. No és que haguem estat una família model, ja venia d’abans”. A Madrid, s’hi va estar un any: “Vaig estar pidolant, vivint al carrer, però poc perquè vaig anar a un centre de dia per a persones sense llar, i també vaig estar a albergs de Càritas. Vaig treballar per a ells de missatger. Vaig tenir un accident de moto, em vaig trencar l’espatlla, i no em van renovar el contracte i vaig decidir marxar d’Espanya”. Comença una travessia de quatre anys rumb al nord.

A Narbona, sud de França, va viure i va treballar en una comunitat per a gent sense llar. D’allà va anar a París i hi va viure als afores, als carrers: “Abans de sortir d’Espanya, em vaig comprar una tenda de campanya perquè sabia que em quedaria al puto carrer”. Continua el viatge cap al nord-est: treballa en un kebab a Reims i a Etain torna a viure al carrer; arriba a Luxemburg. A Luxemburg és firaire, està a les parades de menjar, i més endavant torna a la restauració convencional. El 2019 coneix per internet una ucraïnesa; la cosa no va anar gaire lluny, sentimentalment.

2023: Metaentrevista

Si bé la trobada amb Miguel Ángel és atribuïble a l’atzar, o a la Providència, és la seva elecció explicar la seva història i que es publiqui el seu nom: “Si m’escriuen [autoritats o associacions espanyoles], doncs que estic treballant i no vull tornar”. Quan va arribar a Ucraïna el 2019, a la frontera va saltar l’avís que els constava com a desaparegut però que no n’havien de fer res. En canvi, no li van dir res quan, el 2016, va renovar el passaport al Consolat General d’Espanya a París.

I la família? “Tampoc diré que ara reprenc la relació amb la meva mare, amb el meu pare, amb les meves germanes… No espero que canviï res en aquest aspecte”. No es planteja tornar a Espanya, però tampoc no ho descarta si aconseguís una bona feina. “Tinc dues germanes. Sé que tinc dos nebots, de la gran; de la petita no ho sé. La gran ja el 2014 havia tingut dos nens, potser n’ha tingut un tercer…”. Bastet maula, i Miguel respon.