Les dues cares d’una moneda

(Barcelona, Catalunya)

Paral·lel 11:10 h.

Una senyora vestida de diumenge travessa el Paral·lel: du faldilla i brusa grogues i jaqueta vermella: és la seva forma passiva de celebrar el Dia de la Hispanitat. El Paral·lel uneix la concentració ultradretana a peus de Colom, convocada per Somatemps i amb Vox com a estrella convidada, i la concentració nazi de Democracia Nacional a Plaça Espanya. No són gaire lluny una de l’altra.

Monument a Colom, 10:30 h.

A quarts d’onze, poc més d’una cinquantena de persones es reuneixen al voltant d’un cordó de seguretat, cara al sol, davant el monument a Colom. Aquesta és per ells la primera parada abans de fer cap a Plaça Catalunya, on té lloc la manifestació principal del dia de la Hispanitat a Barcelona. A Colom hi ha gairebé tantes banderes amb la creu de Borgonya com banderes rojigualdes, i moltes samarretes amb missatge: “El sol no se ponía en nuestro Imperio”, “530 años de Hispanidad” (sobre un fons amb l’àliga de Sant Joan), “Con nosotros quien quiera, contra nosotros quien pueda”, i coses així. Un home que arriba dels últims, quan ja s’acosta a la relativa multitud, crida “¡Viva España!”, i a tothom se li activa un ressort i responen amb “¡Viva!” o “¡Arriba!”. L’iniciador fuma un caliquenyo i du una gorra que diu “VOX” en gran (amb lletres vermelles i grogues) i, més petit, “Orgulloso de ser español”.

Ara, poc abans que comenci l’acte, hi arriba Cake Minuesa, enèrgic i suat, com si tingués les genives adormides, i es fotografia amb alguns dels assistents. Una dona en cadira de rodes, amb fenotip asiàtic, és portada a primera fila per davant del cordó de seguretat. Tot seguit arriben les dues patums, Ortega Smith i Ignacio Garriga, i un eixam de càmeres els envolten. Quan finalment els fotoperiodistes es dispersen (“Un poquito más para atrás, por favor, que va a sonar el himno nacional”), comença l’acte amb l’hissat de la bandera. Un dels organitzadors, amb una cueta i la camisa molt oberta, connecta el mòbil als altaveus i comença a sonar l’himne d’Espanya. Al mig de l’escenari, hi ha un quadre que és un relleu de la Verge del Pilar, i a l’altra banda, una dona va tibant de la corda, molt a poc a poc, perquè la bandera espanyola s’alci lentament al cel. La bandera, nova i brillant, oneja al vent i llueix al sol, imponent. Tanmateix, tot plegat és cutríssim. Al fons, un home mou els llavis cantant l’himne; l’himne no té lletra, però és evident  quina lletra canta. Quan acaba l’himne, Garriga es frega els ulls per eixugar-se les llàgrimes o com si s’eixugués les llàgrimes, només ell ho sap. Aleshores esdevé un miracle i la dona de la cadira de rodes és ara de genolls al terra, pregant a la Verge del Pilar.

Després d’uns passos marcials dels abanderats i de les ofrenes florals a la verge, per megafonia anuncien que tindrà lloc el respons a càrrec del pare Custodio. Du alçacoll i comença fort: “Nuestros gobernantes nos torturan con la ideología de género, para pervertir y arrancar la inocencia de nuestros hijos, destruyendo su propia naturaleza masculina y femenina, para cambiarles de sexo impunemente y legalizar la pedofilia”. Aplaudiments. Continua parlant de nens i patologies i perversions, com si la cosa no anés amb ell, i sobre com els espanyols van portar l’Evangeli de la verdadera llibertat a mig mon, i sobre l’honor i la consciència i l’espanyolíssima invocació del Pilar. I continua: “La fiesta que hoy celebramos nos exige que honremos nuestra libertad y ofrezcamos resistencia a las fuerzas del mal que se han atrevido a poner las manos encima de nuestros hijos. Nos exige que estemos atentos al levantamiento que inexorablemente se ha de producir para frenar tan gran ignominia”. Quan hom pensava que el pare Custodio no se n’estava de dir res, sense filtres, ha tingut prou cura (mai millor dit) de dir “levantamiento” i no “alzamiento”.

Plaça Espanya, 11:20 h.

A la concentració de Plaça Espanya, hi ha feixistes desacomplexats i nazis. Malgrat els símbols i els càntics, i els antecedents penals, el pare Custodio i Ortega Smith fan més cara de fillsdeputa que la majoria dels manifestants de Plaça Espanya. Als seus ulls, hom hi veu el fracàs o el buit; toxicomania o follia. Altres tenen una mirada anodina o fins i tot amable: l’ambient és distès i, a la seva manera, festiu, i això contribueix a veure quelcom més enllà de les samarretes i dels tatuatges d’esvàstiques i creus celtes. Abans de quarts de dotze, comencen a desfilar muntanya amunt: al capdavant, uns quants sostenen una bandera espanyola enorme, i darrere els segueix el gruix de la manifestació. Hi ha el doble de gent que a Colom. Hi ha un home sense dents i borratxíssim que sobretot fa pena, i un altre que s’assembla al recluta gras de La Jaqueta Metàl·lica, amb la mateixa cara de guillat, però amanerat i amb una samarreta amb el símbol del sol negre. Hi ha skins amb botes d’skin i amb Alpha Industries, com als 90, i una noia jove amb mitges de reixa que du arracades amb el lauburu. Deu saber que no són esvàstiques? Hi ha també un boig vestit de negre i amb una perilla llarguíssima que sembla un dolent d’Indiana Jones i diu coses estranyíssimes, com parlant per a ell mateix però perquè el senti tothom, amb una veu aguda i trencada: “¿Y un testigo de Jehova vale para algo? Ya te lo digo yo: ¡para nada!”. Un home enorme que camina tota l’estona al costat de la capçalera, porta lligat un gos també enorme; el gos du morrió, com per intimidar, però el gos no intimida gens, i està més pendent d’una caniche que baixa en direcció contrària per un lateral de l’avinguda.

Els feixistes de Montjuïc són antisistema, antimonàrquics i anticonstitucionalistes, i no fan servir eufemismes com el pare Custodio i la gent de Colom: “Barcelona, zona nacional”, “Rojos no, hijos de puta”, “Separatistas, ilegalización”, “La inmigración invade tu nación”, etcètera. Però fins i tot ells s’autocensuren, només que el llistó el tenen més amunt i les raons són més legals que propagandístiques: un de l’organització demana que “las frases que nos puedan llevar a la fiscalía hay que evitarlas; ya se sabe lo que somos, así que decid las cosas de otra forma”. Però cada cop són més lluny del centre, estan més contents i han begut més cervesa, de manera que s’incrementa la freqüència amb què fan la salutació feixista i/o criden “Sieg Heil”, i alguns es treuen la samarreta per ensenyar els tatuatges més amagats i més explícits. Quan arriben a la plaça Sant Jordi, a mig camí entre el Poble Espanyol i les piscines, es deixen anar del tot i l’exhibició és exuberant, amb crits i braços alçats i bengales. Tanmateix, enguany trenquen amb la tradició i no cremen cap estelada.

Els parlaments comencen més tard de l’hora prevista, i durant l’espera tothom es relaxa i l’ambient és de retrobament, d’aplec familiar nazi. Al gos gran del morrió, li han tret el morrió. Tot seria normalíssim si no fos per l’aspecte que tenen. Un home amb Marteens amb cordills vermells, amb una creu celta de sivella i tatuatges de Trojan i de la sisena bola de drac, entre altres, diu que “No puede ser que en los colegios no se pueda estudiar en el idioma de la nación” i un altre respon que “Hay que ser tonto para no entender esto”, i una dona diu que “Encima si no estás de acuerdo eres un feisista (sic)”. Ves que no sigui per tota la simbologia feixista que porta a sobre. Després de perdre el fil i tornar a parar l’orella, la dona diu que “Es una puta gripe, como todos los inviennos”, i el de la bola de drac apunta que “Crean un miedo, meten el miedo a la población, y los chavales no quieren salir a la calle a jugar; están con el móvil, no se movilizan por sus derechos”. Més tard un altre home diu que “el año pasado había más gente, ¿no?”

Pugen a l’escenari tres oradors; el primer a agafar el micròfon és Enrique Lemus, del Centro Social y Nacional El Alcázar, de Valladolid. L’ordre dels adjectius deu ser aquest, i no un altre, per dissimular. Com que hi ha moltes cadires buides, demana a la gent que s’apropin a l’escenari, que s’hi asseguin. Però no li fan gaire cas, i Lemus fa broma i diu “¡Se sienten, coño!”, però finalment comença el seu discurs abans no s’hagin ocupat tots els seients. Què se n’ha fet, de la camaraderia nazi? Molts continuen fent la seva, lluny de l’escenari, xerrant i bevent, al marge del que és l’acte central de l’acte. És una trobada amb vells i nous amics nazis, i molts no volen ser interromputs per discursos polítics, per molt tronats que siguin.

Segons Lemus, enguany hi ha menys gent perquè la diada cau en dimecres i no pot venir tanta gent de lluny de les terres catalanes. I posada la bena, enceta el discurs parlant dels separatistes: “Desgraciadamente, van consiguiendo poco a poco cada vez más cosas. El propio gobierno de la nación actúa con total traición contra su pueblo y les da todo lo que quieren. En cualquier país serio esto sería juzgado por delito de traición”. El discurs és fluix, i transita per tots els llocs comuns del feixisme espanyol: “Defender la pertenencia a una nación milenaria como es la española está mal visto”, i referències banals diverses a la criminalització de la crema d’estelada, que al castellà se li digui castellà i no espanyol, i a la gesta espanyola de crear una civilització a Amèrica a la manera dels romans. Fins i tot surt lo dels pantans i la seguretat social, i Cuba i Venezuela, i s’embolica amb la crítica a la Unió Europea de forma que acaba expressant el seu rebuig al govern sionista de Kyiv, la qual cosa els alinea amb un Kremlin que, paradoxalment, vol desnazificar Ucraïna. La turra és interminable, inconnexa i demencial.

Després ve el líder dels joves de Democracia Nacional, Pablo Lucini, i tot i que comença dient que serà breu i demanant disculpes si s’enganxa perquè ve de posar ordre a la marxa a crits, el discurs és llarguíssim i ben trenat. Però avorridíssim: “La justicia social consiste en eso: en defender a los más débiles de tu propia comunidad en lugar de defender a los que vienen de fuera.” Més coses: “El feminismo nos acusa a nosotros los nacionalistas, los verdaderos antisistema, de tratar a las mujeres como objetos, y a ellos se les olvida que fue la civilización blanca occidental la que elevó a la mujer a un pedestal, cuando se cantaba a la dulzura de la mujer, a la belleza de la mujer”. Lucini és estudiant de Polítiques, ultrasur i membre d’Hogar Social.

Tanca l’acte Miguel Blasco, del canal Aquí la Voz de Europa, i fa el parlament més abrandat de tots: ateses les circumstàncies nazis, el to és del tot escaient: “Estamos aquí liderando el auténtico acto de la resistencia nacional en Barcelona, en Cataluña”. Després de recordar els de Blanquerna que no han pogut venir per raons legals, la qual cosa contrastaria amb la situació dels colpistes catalans, cerca la complicitat del públic: “También agradeceros a vosotros que estéis aquí, que hayáis soportado las presiones de la masa, del rebaño, y que no hayáis ido al otro acto a Plaza Cataluña a reivindicar la constitución”. Diu “constitución” amb to foteta, com dient que és una puta merda: “¿Cómo te puedes llamar patriota y al mismo tiempo reivindicar la constitución que ha destruido tu patria? No vamos a reivindicar una constitución que dice que en España hay regiones y nacionalidades. Es decir, ya divide a los españoles en categorías, de primera y segunda. No vamos a reivindicar una constitución que nos metió esa bomba atómica del estado de las autonomías que nos ha llevado a la balcanización y a la ruina más absoluta”. Etcètera. Fins quan té sentit continuar explicant el contingut de la seva exposició? 

Després de gairebé una hora de discursos, l’organització se’n du les cadires, i als altaveus comença a sonar Rumbo al sol, dels Iberian Wolves, i alguns dels nazis que havien estat bevent i xerrant sense parar atenció als discursos, s’apropen ara a l’escenari i, mentre uns canten i beuen i aixequen el braç, la resta acaben la festa ballant quelcom a mig camí entre el hardcore i un pogo.