Луда

(Kharkiv, Ucraïna)

Una dona s’atura davant d’un edifici i en fa una foto de la façana: la façana està ennegrida pel foc, cau a trossos. Casa d’ella era al cinquè, diu. Es diu Luda, i hi torna ara per primer cop des que va fugir de Kharkiv el 24 de febrer, el dia que comença la invasió russa. Després parla d’una nena i n’ensenya una foto, però la barrera idiomàtica impedeix saber què en diu exactament, i demanar amb gestos si la nena és morta seria massa. S’adreça al portal i amb la mirada convida a passar. Per seguretat o per si calen mans o per no enfrontar-s’hi sola; pel que sigui. Puja quatre pisos (a Ucraïna, com a altres que havien format part de la URSS, el cinquè és el quart perquè la planta baixa és el primer). La porta del replà és metàl·lica i està doblegada d’una manera que només es pot mig obrir a cops. La porta de casa és també metàl·lica però està perfectament tancada. La Luda s’equivoca de clau, i obre al segon intent. Més enllà del rebedor, no hi ha res. El terra està cobert per pedres i sorra i sutge, les parets i el sostre són ara gris i negre, i només queda la ferralla dels llits, del moble de la cuina i la nevera feta un nyap. La Luda va cambra per cambra, i a cadascuna fa una o dues fotos amb el mòbil vertical, ràpid i en silenci. Només de tant en tant fa algun sanglot suau i xiuxiueja quelcom en rus. Són pocs escarafalls ateses les circumstàncies, però això no la deu haver agafat desprevinguda i no deu ser el cop més fort que ha patit darrerament. En sortir del pis, lògicament, deixa la porta oberta.

Una mica més amunt, tres homes carreguen una nevera i la fiquen dins una furgoneta. No hi ha ni un sol edifici intacte, però d’aquells que no van cremar ni s’han ensorrat, se’n poden rescatar coses. Hi ha cotxes als carrers: uns són calcinats, altres foradats per metralla i altres són un garbuix de ferros. Dins un dels cotxes, un gos jeu al seient del conductor. Hi ha uns pocs soldats vigilant, cables que pengen dels pals i fins i tot algunes trinxeres excavades. Davant d’un portal, algú s’ha entretingut a ordenar i col·locar restes de míssils russos, i hi ha una bici i una cadira amb un barret damunt, i parapets a la porta. En surt un home carregat amb dues bosses grans i plenes i les descarrega al maleter d’un cotxe. Com la Luda, també ell és el primer cop que torna a casa. En demanar-li com se sent, diu que no ho sap.

Saltivka Nord és el barri de Kharkiv més colpejat per la guerra. Mentre el centre de la ciutat ha recuperat una mica la normalitat, als barris del nord la cosa és diferent. No hi ha gairebé ningú  als carrers, ni hi ha cotxes, tot és tancat i el so de les explosions és més freqüent i més fort que a la resta de la ciutat. No hi ha aigua ni llum ni internet, i les connexions de mòbil i dades justegen: un home parla per telèfon al bell mig d’una avinguda, allà on hi ha senyal, sobre la línia que separa les dues direccions del trànsit, tot perfectament simètric. A les zones de Saltivka menys castigades encara hi viu gent; pocs i, en general, gent gran. Uns s’han aplegat a la fresca: la Yulia assenyala casa seva i com hi ha un impacte d’artilleria a pocs metres. L’exèrcit ucraïnès ha empès el front 25 km al nord, en algun punt fins a la mateixa frontera amb Rússia. Però els russos van arribar a les portes de la ciutat, i fins i tot van ocupar diversos pobles de la primera corona. A Mala Rohan s’hi van estar un mes.

“34 dies”

El Vladislav en dóna la xifra exacta. Al jardí de casa seva hi ha un cràter d’uns deu metres de diàmetre i uns cinc de fondària: pocs se’n veuen, d’aquesta mida. No era a casa quan hi va haver l’impacte, però sí que era al poble durant les cinc setmanes d’ocupació: “No parlàvem amb els russos, ens ignoràvem mútuament”. A tocar de casa seva hi ha una botiga de queviures que van saquejar després de rebentar el pany a trets. “Així queda tot després que passin els russos. Però també hi havia alguns que ajudaven la gent”. Aquests dies s’estan exhumant cossos de civils ucraïnesos; el taxista explica que a una noia del poble la van violar. 

Mala Rohan és un poblet amb els carrers sense asfaltar. Un home repara el terrat de casa seva i, al fons, uns operaris reparen uns cables d’alta tensió a un encreuament. Un dels carrers principals va ser l’escenari d’una batalla de carros de combat. A un costat del carrer hi ha, destruïts, un Lada i un BMW (la mort ens iguala a tots), i uns metres més amunt, un tanc T-72 amb la torreta desenganxada del cos. Aquestes torretes, de base circular i una vora dentada característica, han estat objecte de mems entre els ucraïnesos. Per la netedat relativa amb que es desprenen i per com a vegades salten pels aires molts metres. En tot cas, no està clar si aquest T-72 era rus o ucraïnès.

Mala Rohan va ser recuperada per les forces ucraïneses el 26 de març. Ja fa dies que van recollir el reguitzell de cadàvers que va deixar la batalla, però encara ara, de tant en tant, en desenterren alguns. Uns periodistes britànics demanen per un grup de fiscals i forenses que hi ha a la zona; seguint la pista, uns ancians a una plaça diuen que aquest matí han exhumat els cossos de tres soldats russos; tot seguit, dos combatents ucraïnesos expliquen on se’ls pot trobar; i un cop als afores del poble, dos homes diuen que s’acaben d’emportar els cadàvers en una furgoneta. Una policia polonesa diu que camí avall, entre els arbres que hi ha entre dos camps de conreu, hi ha les restes d’un petit campament rus. Han deixat enrere botes, camises i jaquetes, pantalons gruixuts pel fred, uns guants mig cremats, motxilles, porta-plaques per a armilles antibales, paquets de tabac, coberts de plàstic, llumins impermeables, tovallons perfumats, garrafes d’aigua i menjar (llet en pols, galetes, paté de fetge i paté vegetal, caviar vegetal, etcètera). Excavat i parapetat, hi ha un dormitori amb dos matalassos i un prestatge. Darrere el campament i dels arbres, hi ha un tanc fet ferralla, al fons, darrere dels arbres, hi ha un tanc fet ferralla, però val més no atansar-s’hi gaire davant la possibilitat que els russos hagin deixat enrere no només roba, estris d’acampada i conserves. Al voltant del campament, dos policies polonesos revisen les restes que troben: agafen una camisa del terra, en remenen les butxaques i troben documentació, a tres metres d’un grup de periodistes gràfics que converteixen la investigació en un photocall.