Ludmila et al.

(Kherson, Ucraïna)

Al final del Parc de la Glòria, hi ha la Flama Eterna, i un poc més avall ja hi ha el riu. Aquest costat està sota control ucraïnès; a l’altra banda hi ha els russos. El riu és ample, però des de la Flama Eterna fins a la zona ocupada, hi ha menys de cinc-cents metres: un franctirador ho tindria fàcil. El fixer diu que sí, que “millor que ens posem a cobert”, però ni ho diu esverat, ni se li havia ocorregut abans, i de fet les armilles antibales s’han quedat al cotxe. A vegades un té la sensació que el fixer (en argot periodístic, seria una mena de guia i traductor) exagera la seva percepció del risc per justificar els seus alts honoraris (dos-cents euros al dia). Però la raó és una altra: els grans mitjans internacionals poden pagar-ho i són tots a Ucraïna. Amb tot, el 26 d’abril, a aquesta mateixa riba però més al nord, a tocar del pont, un franctirador rus va matar un fixer i va ferir el periodista italià amb qui treballava. Ara, però, uns metres més amunt de la Flama Eterna, una dona septuagenària passeja xino-xano mirant les flors. Un no sap què pensar.

Es diu Ludmila, porta uns mitjons amb els colors de la bandera ucraïnesa i diu que és per la Providència, que ens hem trobat. És de l’Església Adventista del Setè Dia, i en un acte entusiasta de proselitisme, entrega un tríptic: “El missatge d’advertència de Déu abans del segon adveniment de Crist”. Està en rus. Una cosa porta a l’altra, i recita un poema patriòtic, escrit per ella i sense títol, i ho fa apassionadament, teatralment: “La meva Ucraïna… Ucraïna!”, etcètera. La Ludmila no devia fer gaire ostentació patriòtica i religiosa durant els vuit mesos i mig d’ocupació russa a Kherson l’any passat. “Els veïns em van dir de marxar amb ells, però no vaig voler”. Per què? “Perquè Déu és amb mi”; i no va tenir cap contratemps durant l’ocupació. Però no es pas un cas excepcional: molts van viure l’ocupació amb certa normalitat, sobretot els pro-russos i els que no es fiquen gaire en política. Aquells lleials a Kíiv, activistes, polítics i combatents, ho van passar pitjor. Alguns es van amagar, molts van patir tortures i altres van ser assassinats. Hi ha centenars de morts i desapareguts.

Soldat X

A una cantonada, dos tècnics reparen un semàfor amb l’armilla antibales posada; no és gens habitual, això. Kherson és una capital regional, al sud del país, entre Odessa i Crimea. Abans de la invasió, hi vivien unes 275.000 persones; ara n’hi haurà unes poques desenes de milers. Als matins rai, però a les tardes els carrers es buiden. No hi ha gaire edificis en runes: la conquesta russa va tenir poca oposició i la reconquesta ucraïnesa no en va tenir gens. No hi ha gairebé soldats als carrers i d’explosions no se’n senten tantes com un esperaria tenint en compte que la línia del front és el riu que voreja la ciutat. El perquè d’això, que la guerra no sigui més explícita estant els russos allà a tocar, l’explica un militar al bell mig de la ciutat. Demana que no se’n publiqui el nom ni el rang, i tampoc la unitat a què pertany: “Els soldats i els blindats són als afores, a la ciutat no calen. El riu és ample i no queda cap pont dempeus, de manera que no hi pot haver cap operació ràpida. Si veiéssim moviments a l’altra banda, hi hauria temps per preparar-nos”. Això, és clar, és igual en totes dues direccions. Continua: “A l’altra banda del riu no hi ha res, no tenen edificis on parapetar-se. Així que les posicions russes estan una mica més enrere, no els cal exposar-se per fer anar l’artilleria”. Els franctiradors, en canvi, sí que haurien d’apropar-se. La conversa té lloc a una avinguda que baixa cap al riu. Les voreres estan resguardades, però la calçada està exposada, i la gent travessa i els cotxes hi circulen. “Aquí és segur, som massa lluny per als franctiradors [poc més de mil cinc-cents metres]. A més, què guanyen ells matant un o dos civils? Massa risc per res, i poden fer més mal amb l’artilleria”. El passat tres de maig, tres projectils russos van impactar a la ciutat, un d’ells a un supermercat, i vint-i-tres persones hi van perdre la vida.

Irina i Svetlana

El carrer Suvorova és el principal carrer comercial de Kherson. Ara és gairebé buit i tots els comerços estan tancats. Al cap del carrer, hi havia una estàtua a Aleksander Suvorov, qui dona nom al carrer, però de l’estàtua ara només en queda el pedestal. Se la van dur els russos abans d’anar-se’n de Kherson, de record: Suvorov fou un general de l’Imperi Rus, al segle XVIII, que mai no va perdre cap batalla. És probable que els ucraïnesos l’haguessin acabant traient ells sols; és probable que canviïn el nom del carrer.

La Svetlana, des del seu balcó, va gravar d’amagatotis com se’n duien l’estàtua. Du unes arracades daurades amb el trident de l’escut d’Ucraïna, i ensenya el vídeo de la sostracció, i tot seguit un altre d’ella amb una veïna arrencant cartells de propaganda russa durant l’ocupació. La veïna és la Irina. Totes dues van patir la repressió de les tropes russes: la Svetlana va rebre un tret a la cama esquerra durant una manifestació contra l’ocupació, i la Irina va passar unes hores al calabós acusada de col·laborar amb l’exèrcit ucraïnès (el marit és militar), després de fer unes fotos a una plaça. La Svetlana explica com a les primeres concentracions els deixaven fer, però que un dia els russos van dir prou; la Irina diu que ella anava parlant per Viber, una aplicació com Whatsapp, i que no feia cap foto però una col·laboradora pro-russa la va denunciar, i tot i que al mòbil no van trobar-hi res sospitós, la van tancar. Va sortir el mateix dia gràcies a l’enrenou a xarxes socials i a la mediació d’una altra col·laboradora pro-russa, veïna seva, després que la Svetlana l’amenacés amb cremar-li casa seva si no feia res. Això és una amiga.

La façana de l’edifici on viuen està esquitxada de metralla, i a un garatge del pati interior hi ha mig enterrat un míssil que va impactar el dia de Nadal però que no va esclatar. De dia fan vida a la superfície, però a la nit comparteixen una habitació al soterrani de l’edifici; no són pas les úniques veïnes que s’hi han mig instal·lat allà. A vegades, pugen al terrat i veuen els míssils anar d’una banda a l’altra del riu. Són sis pisos, i quan hi accedeixes de seguida has d’anar darrere d’un mur que fa de parapet, pots treure només el cap, i estar-t’hi poca estona. Però avui ha estat un dia molt tranquil, i continua tranquil al terrat.

Després de mitja nit, la cosa canvia. L’habitació de l’hotel dona a l’oest i hi ha un pis més al damunt, així que és relativament segur. Les primeres explosions són més aviat llunyanes, però després els impactes són més propers i l’estrèpit és més gros. Els vidres tremolen, sonen les alarmes dels cotxes i els gossos udolen. Primer es barregen tots els sons (bombes, cotxes i gossos), i després s’esvaeixen en el mateix ordre en què havien aparegut, però de forma més espaiada.