Kosovo i els fets consumats. Vol. 3.2: Malësorja

(Mitrovica, Kosovo)

Baixant del cementiri musulmà de Mitrovica, quan l’amo d’una botiga d’esports em veu amb la càmera prop del seu negoci, surt i ve cap a mi i no sé què em diu, però la mirada és de reprovació. De seguida lliga caps i canvia a l’anglès per transmetre aquest missatge: “Has de saber que Kosovo és Sèrbia. Tothom ho ha de saber. Sempre ho ha estat i sempre ho serà. Vaig ser coronel de l’exèrcit. Estic en contra de tots els secessionismes, d’arreu del món”. S’ha anat allunyant, i conclou el seu discurs.

El cementeri musulmà es troba a la Mitrovica de majoria sèrbia (al nord del riu Íbar) i, l’ortodox, a la Mitrovica de majoria albanesa. Quan van decidir on posar-los, no podien saber que, un cop acabada la guerra, el riu esdevindria una frontera interètnica. El cementiri està ple de males herbes, les làpides estan descuidades i s’hi ha continuat enterrant gent després de la guerra. La Dra. S. m’havia dit una estona abans que els albanesos, a l’altra banda del riu, havien destrossat el cementiri dels serbis, tot i que ella mai no ho havia pogut comprovar. Decideixo anar-hi.

No hi ha gaire més gent que creui el pont, però n’hi ha. Paola di Marzo em fa notar que la majoria dels que ho fan, en arribar a l’altra banda, no van recte ciutat endins, sinó que tomben a esquerra o dreta i segueixen la riba del riu. “A les zones properes als ponts estan barrejats. A Bosniak Mahala, per exemple, bosníacs, serbis, turcs i albanesos hi tenen comerços”. El capitalisme venç els odis ancestrals. També en aquest barri, m’explica, molts aprofiten per canviar les matrícules dels cotxes abans i després de passar a l’altra banda (pel pont de l’est hi passen cotxes). Di Marzo és siciliana i treballa per a Caritas Kosovo, on té companys albano-kosovars i serbo-kosovars treballant colze a colze. No només el capitalisme els venç.

A la Mitrovica de majoria albanesa hi ha estàtues de guerrillers de l’UÇK, no hi ha gossos abandonats com al nord i la gent aparca on toca. L’alfabet ciríl·lic desapareix, però no la llengua sèrbia. Tot i que els serbis representen poc més del 5% de la població, el seu idioma és oficial a tot el país. Fazliu, el politòleg que vaig entrevistar a Pristina, reconeixia que això era així més per exigència de les organitzacions internacionals que no pas per voluntat dels albanesos, però que fos com fos era oficial. El serbi es pot escriure amb caràcters llatins o ciríl·lics, però les concessions van acabar aquí: la majoria de senyals són bilingües, però tots amb escriptura llatina.

Bajram Jaha té un restaurant a Mitrovica sud, el Malësorja. Dalt del restaurant hi té casa seva. A la façana, dalt de tot, hi ha quatre pals amb quatre banderes: UÇK, Albània, Dardània i Estats Units. Dardània va ser una província romana que abarcava el que ara és Kosovo (i una mica més). Ibrahim Rugova, un dels pares de la pàtria, la va proposar com a bandera del país, però mai no ha arribat a ser oficial. Jaha va ser guardaespatlles de Rugova durant dos anys, després d’haver lluitat per la independència de Kosovo amb l’UÇK. Té l’orella de coliflor, la dreta, després d’una pallissa de la policia sèrbia abans de la guerra. El 2002 va reconstruir el restaurant i casa seva, cremats durant la guerra.

Als prestatges de damunt la barra hi té, entre altres coses, dues ampolles de Freixenet (Cordón Negro brut i Carta Nevada semi-sec) i una foto d’ell amb Javier Solana. Baixa tres àlbums de fotos, a la coberta d’un dels quals surt un osset de peluix, una papallona i dos cors de llaminadures. Són fotos de la guerra i la postguerra i ell estava en la trentena. Hi surt amb els seus amics, de camuflatge i armats, i a mesura que va passant fotos, assenya-la quins van matar. Perdo el compte. Hi ha fotos de la seva casa-restaurant cremat, d’ell amb Rugova. Després m’ensenya al mòbil la foto d’un altre amic mort en combat, i n’escriu el nom a la meva llibreta: Avni Hajredinaj.

Em porta en cotxe (un Renault Megane negre) a fer un passeig pels voltants de Mitrovica: els llocs on va combatre, on van matar els seus amics, la tomba del primer albano-mitrovitxès mort en combat, la casa on va viure durant la guerra, el que queda de la casa d’un serbi cremada ja fa mooolts anys (que no em deixa fotografiar) i un cementiri amb combatents de l’UÇK. El cementiri està ple de males herbes, les làpides estan descuidades i s’hi ha continuat enterrant gent després de la guerra. Jaha s’indigna. A la tornada s’atura al costat de la casa sèrbia cremada perquè faci la foto.

Quan som al restaurant, m’explica d’on ve el nom: Malësorja va ser una nòvia que va tenir abans de casar-se. A la seva dona no li molesta l’homenatge perquè no sap d’on ve el nom. Ara se’n fot del fet que els serbis els tractin de gihadistes, ara reprèn amb la mirada (i amb un soroll foteta que fa amb la boca) un que passa per allà: crec que em diu que va fer d’espia o que va ser un traïdor. Atendries un serbi que vingués a Malësorja? “Si demanés perdó pel que van fer, sí. Però ningú no ha demanat perdó. Fins i tot els líders serbis d’ara són els mateixos de quan Milosević: Vučić, Dačić… Vučić és el primer ministre ara, però va ser ministre d’Informació amb Milosević”. Li dic que el president i el primer ministre de Kosovo van ser combatents de l’UÇK a la guerra. “Són uns mafiosos, però lo del tràfic d’òrgans no és cert”.

Fa 18 anys que va acabar la Guerra de Kosovo i Bajram mai no ha tornat a creuar el riu; son fill sí. Només tres vegades, però ja és un avenç.