Kosovo i els fets consumats. Vol. 3.1: “No puc odiar algú a qui no conec”

(Mitrovica, Kosovo)

Ilija, Никола i jo hem sortit un moment del Krim Klub. Ilija m’està ensenyant que té dos DNIs (de Sèrbia i de Kosovo) quan de la foscor surten sis nois de vint-i-tants anys i ens diuen alguna cosa en serbi que jo no entenc. Никола i Ilija contesten no sé què i el grup de sis marxa per on havia vingut. Buscaven albanesos per estomacar-los.

Els serbis de Kosovo són aproximadament un 6% de la població. Són uns 125.000, i gairebé tots viuen en 10 de les 38 municipalitats en què està dividit el país. Sis d’aquestes deu estan disperses a est i sud del país, i allà els serbis estan envoltats d’albanesos (que són el 90% de la població). Les altres quatre municipalitats de majoria ètnica sèrbia, en canvi, estan totes juntes al nord i, el més determinant, tenen frontera amb Sèrbia. Les quatre pertanyen al districte kosovar de Mitrovica, que pren el nom de la ciutat més important de la zona. La ciutat de Mitrovica té uns 60.000 habitants i està travessada pel riu Íbar: al nord del riu, els serbis; al sud, els albanesos. Tres ponts creuen el riu, però pocs creuen els ponts.

L’Íbar és una frontera ètnica i Mitrovica és el principal focus de tensió entre les dues comunitats. Creues el pont i tot canvia: les matrícules dels cotxes, la moneda, l’idioma, l’alfabet, la fesomia de les persones. Hi ha moltíssimes banderes de Sèrbia (sembla que sigui festa major), murals reivindicatius a les i no hi ha cap mesquita (la que hi havia la van cremar a durant la guerra). El pont és modern i ample: el podrien travessar cotxes si no fos per una mena de barricades. A banda i banda del pont, dos tot terrenys (un per banda) de la policia de Kosovo. Em sorprèn que la policia de Kosovo pugui patrullar Mitrovica Nord sense problemes. Никола m’explica que van arribar a un acord, i que tots els que patrullen a la zona de majoria sèrbia són d’ètnia sèrbia. I no els importa anar amb l’uniforme i amb l’escut de Kosovo? “Ja saps… has de triar el millor dels mals”. Никола va néixer a Pristina l’any 90, quan Kosovo encara era una província de Sèrbia, i Sèrbia una república de Iugoslàvia. La família va fugir a Belgrad quan la guerra i, després de viure a diferents ciutats de Sèrbia, es van instal·lar a Zubin Potok (a 20 minuts Mitrovica) “perquè Kosovo és casa nostra”. Porta tatuat al pit l’escut dels Nemanjić, una dinastia sèrbia medieval, i és seguidor de l’Estrella Roja de Belgrad. M’ensenya orgullós vídeos dels ultres. Als càntics i murals, moltes referències a Kosovo: les esglésies ortodoxes cremades pels albanesos, la batalla de Kosovo que els serbis van perdre contra els otomans el 1389, etcètera.

El segon equip de Никола és (ulls d’esparver) l’Espanyol; el de Ilija, el Barça, i amb això es fan la guitza. Em diuen que els espanyols són els seus amics (que Espanya no reconegui la independència de Kosovo t’obre moltes portes aquí) i que els sap molt greu l’atemptat de Barcelona, que entenen molt bé el dolor perquè ells s’enfronten cada dia al terrorisme islamista albanès. Tan bon punt m’asseguren que estan preparats per, si calgués, lluitar per recuperar Kosovo (“És el nostre deure”), com diuen, quan els pregunto pels albanesos, “No puc odiar algú a qui no conec”. Ratko Mladić i Novac Djokovic són herois locals. Em parlen de la Casa Groga, on presumptament la guerrilla albanesa extreia òrgans de serbis per traficar amb ells. No van tenir infància, no podien sortir al carrer per por que els segrestessin.

Dos cosins de la Dra. S. van desaparèixer i no n’han tornat a saber res. Prefereix l’anonimat. És professora de la Universitat de Pristina a Mitrovica Nord, que no té res a veure amb la Universitat de Pristina que hi ha a Pristina, que és albanesa. La de Mitrovica Nord és sèrbia, i abans estava a Pristina però, donades les circumstàncies, la van desplaçar i ara és la Universitat de Pristina temporalment a Mitrovica. “Aquí, totes les coses són temporalment”, i riu. Més enllà de col·laboracions indirectes en projectes d’ONGs internacionals, les dues universitats de Pristina no tenen cap vincle, són institucions paral·leles.

No és l’únic cas: les quatre regions sèrbies del nord de l’Íbar tenen les seves pròpies estructures estatals (finançades per Belgrad) que ho gestionen gairebé tot. Els serbo-kosovars del nord són a terra de ningú: pertanyen a Kosovo però Pristina no en té el control. Si un estat és ineficient, imagineu dos: cotxes sense matrícula, conductors sense carnet, gossos de ningú per tot arreu, voreres ocupades per cotxes, no hi ha rebut de la llum i, diuen, no és difícil comprar un arma. La sensació és de desgovern.

Però no d’inseguretat. Als carrers de Mitrovica Nord hi ha més vehicles de la KFOR que als d’altres ciutats de Kosovo. La KFOR és la força militar de l’OTAN que manté la pau des del final de la guerra. Ara, la seva visibilitat és moderada i la seva actitud distesa. Les coses estan força tranquil·les des de fa uns anys: Kosovo i Sèrbia estan massa preocupats per entrar a la Unió Europea com per esgarrar-ho tot.

“La gent està cansada i tots dos països estan molt controlats por l’OTAN. És a dir, no hi haurà conflicte a curt termini. El problema és que la guerra i la crisi econòmica són epidèrmiques, i els polítics poden activar les tensions ètniques amb molta facilitat. No hi ha societat civil, sinó tolerància interètnica”. Miguel Rodríguez Andreu és un politòleg espanyol, editor de la revista Balkania. Des de Belgrad, on resideix fa 10 anys, m’aclareix algunes coses, com ara què passarà amb els serbis de Kosovo: “La identitat ètnica és prevalent, i si l’Imperi Otomà no la va dissoldre en 500 anys, un estat de 10 anys d’història no ho aconseguirà pas”.