Postal de Transcarpàcia

(Uzhgorod, Ucraïna)

Al carrer Tolstoi, un policia multa un cotxe que no té el tiquet de zona blava i dues testimonis de Jehovà fan proselitisme: a Uzhgorod, la capital de Transcarpàcia, la guerra queda lluny. Transcarpàcia és una regió a l’Ucraïna occidental, té un milió dos-cents mil habitants i és una de les zones més pobres del país. És l’única regió on no hi ha toc de queda. Des que va començar la guerra, Transcarpàcia ha estat atacada un sol cop, i sense víctimes. 

A migdia, al costat de l’església ortodoxa del Crist Salvador, un grup d’adolescents travessa el carrer; sona l’alarma antiaèria. ¿Per què encara sonen les sirenes si mai no anuncien un impacte? Per si de cas, i potser per recordar-los que el país continua en guerra. Transcarpàcia està lluny del front, a tocar de diversos països de l’OTAN. Diu Olena Mudra, periodista local, que les raons perquè no s’ataca aquesta regió són més estratègiques que no geogràfiques: “L’any passat, els russos van estar atacant diverses infraestructures crítiques, i a Transcarpàcia no en tenim. I els míssils són cars”.

Com que és la zona més segura del país, s’hi han establert molts desplaçats interns vinguts de l’est d’Ucraïna. La primera conseqüència d’això és que s’ha encarit l’habitatge; la segona, que ara als carrers se sent més parlar rus. No va ser fins després de la Segona Guerra Mundial que Transcarpàcia es va incorporar a l’URSS. “Per descomptat, en aquells temps el rus era oficial”, diu Mudra; “venien famílies que parlaven rus, i s’hi quedaven. Van destinar aquí molts soldats, mestres… Ells parlaven rus i algo ha arribat als nostres dies”. Fins a la desintegració de l’Imperi Austrohongarès el 1920, Transcarpàcia havia estat hongaresa durant un mil·lenni. Entre les dues guerres mundials, va canviant de mans com sovint passa als territoris que són frontissa. Això en determina la identitat i les llengües que s’hi parlen: a més de l’ucraïnès i del rus, a Transcarpàcia s’hi parla rutè (no es posen d’acord en si és un dialecte de l’ucraïnès o bé una llengua diferent), i les minories hongaresa i romanesa parlen hongarès i romanès, respectivament.

UNO

A l’arribada a Berehove, el nom de la ciutat està en ucraïnès i en hongarès (Berehove-Beregszász). Més avall, un ninot inflable amb forma de pebrot vermell anuncia, en anglès, un restaurant de cuina hongaresa. Berehove està a només cinc quilòmetres d’Hongria, té vora vint-i-cinc mil habitants, i la meitat d’ells són hongaresos ètnics. A tot Transcarpàcia, n’hi ha més de 100.000: són un 12 %, la minoria més important a la regió. Són més aviat pocs, però tenen la força de mil anys d’història i, sobretot, un estat al darrere: Hongria exerceix un poder tou i subvenciona diverses institucions hongareses a la regió, i a més hi han repartit milers de passaports. Al consell regional, els nacionalistes del KMKSZ (sigles en hongarès del Partit dels Hongaresos d’Ucraïna) tenen vuit dels seixanta-quatre escons d’una cambra liderada per una força regionalista. El KMKSZ no ha atès cap sol·licitud d’entrevista.

A la plaça dels Herois, dues testimonis de Jehovà fan proselitisme: la diferència amb les seves homòlogues d’Uzhgorod és que aquí els tríptics estan també en hongarès. A Berehove gairebé tot està retolat en les dues llengües, però amb un lleuger predomini de l’ucraïnès. Aquest predomini s’inverteix als passadissos de la KMF, la Universitat Hongaresa de Transcarpàcia. La KMF tampoc no ha atès cap sol·licitud d’entrevista. Per les classes, sovint tenen un grup per a cada llengua. Al bar de la facultat, el menú està en hongarès, i això no va agradar a Oleksandr Ivashchuk, un client que fa un any deixava aquesta ressenya a Google, en ucraïnès: “Vaig i allà tot són gargots. Només hi ha una llengua a Ucraïna! Berehovo no és Ucraïna?”. Berehovo és el nom de la ciutat en rus. Va posar només una estrella.

Al jardí de la facultat, Kamilla, Cintia i Patrik juguen a l’UNO: tots ells són hongaresos ètnics. El grau de fluïdesa amb què els hongaresos d’Ucraïna parlen ucraïnès depèn de l’entorn: a quin poble han crescut i a quina escola han anat. Kamilla és d’un poble monoètnic hongarès i a l’escola la llengua vehicular era l’hongarès. Quan parla ucraïnès, li manca molta fluïdesa. Hi ha friccions per aquesta qüestió? N’hi ha, diuen. La televisió i internet no compensen l’escàs contacte amb l’ucraïnès perquè viuen d’esquenes als mitjans ucraïnesos. Estan més a prop de Budapest, no només geogràficament, i fins i tot viuen amb la zona horària d’Hongria, tot i que oficialment el seu fus horari és el mateix que a tot Ucraïna. Un exemple: al mòbil, tots tres tenen l’hora de Budapest: “Quan mirem l’horari dels busos, surten amb l’hora ucraïnesa, i ja sabem que hem de restar una hora”, diu Kamilla, i riu. Hi ha confusions per aquesta qüestió? No n’hi ha, diuen. Per defecte, a Berehove i rodalia, tothom va amb l’hora de Budapest. I si pel que sigui, algú es refereix a l’hora de Kíiv, diu l’hora i afegeix “hora de Kíiv”. 

La KMF és una de les moltes institucions subvencionades pel govern d’Hongria. A Kíiv arrufen el nas, però deixen fer perquè, al capdavall, són diners. Es mostren menys transigents amb altres coses. “Al meu poble, fa uns mesos, va haver-hi merder”, diu Kamilla. “El meu poble és 100% hongarès, no hi ha un sol ucraïnès. I vam haver de treure tots els símbols hongaresos, fins i tot els noms dels carrers”. Aquí, a Berehove, la bandera d’Hongria és a les ofrenes que hi ha als peus dels monuments a poetes i reis i revolucionaris hongaresos. També a l’església catòlica de l’Exaltació de la Santa Creu, al costat de la bandera del Vaticà, o al monument als herois caiguts en la guerra contra Rússia.

Sobre el reclutament (i un flash-forward)

Patrik té vint anys; fins als vint-i-cinc no hi ha reclutament forçat. Com que és estudiant, tampoc no el reclutarien si tingués l’edat. “Molts homes en edat de combatre van marxar”, diu Patrik. Van poder marxar gràcies al passaport hongarès. Si a tot Ucraïna, ja molts fan mans i mànigues per esquivar el reclutament, què no faran els hongaresos ètnics, quan a totes les raons que hom pot tenir per no anar a una guerra, s’hi afegeix que molts no se la senten seva.

I què anhelen, els hongaresos de Transcarpàcia? Cintia diu que “Hongria i Transcarpàcia són del tot diferents, no crec que gaire gent vulgui annexionar-se a Hongria. Tot era fantàstic abans de la guerra. Crec que tothom vol allò”. Kamilla rebla el clau: “Transcarpàcia és com un petit país. Abans de la guerra, totes les ètnies vivíem en pau. Si veien que no parlava ucraïnès prou bé, intentaven parlar-me en hongarès, amb el que sabien. Això ha canviat”. [L’endemà, al cafè Riverside d’Uzhgorod, Dmytro Tuzhanski dirà que “d’ençà la Revolució del Maidan, i especialment des de 2022, hi ha hagut una exacerbació del nacionalisme ucraïnès. És un ressentiment natural contra Rússia”. Tuzhanski és director de l’Institut per l’Estratègia Centre-Europea, think-tank amb seu a Uzhgorod. Dirà també que la regió està molt dividida i que els vincles interètnics són febles, però rebatrà la gravetat amb què es s’ho miren des de Moscou (“Putin pretén posar Transcarpàcia com si fos una bomba de rellotgeria”) i des de Kíiv (“Tenen por, una por poc connectada amb la realitat. Kíiv encara veu Transcarpàcia com una regió potencialment separatista.”). Continuarà així Tuzhanski: “Pot ser que hagis sentit que hi ha una mena d’opressió sobre la comunitat hongaresa, una assimilació (i per descomptat no vull menystenir aquestes opinions), però a Ucraïna no tenim ni la capacitat ni el desig d’assimilar ningú”.] Conclou Kamilla, sobre la convivència interètnica pacífica: “I si això no és possible, una Transcarpàcia independent seria lo millor. Si ens incorporéssim a Hongria, potser seria fantàstic per nosaltres, però les altres ètnies patirien, com els hongaresos patim aquí ara. Jo sé el que hem d’afrontar els hongaresos ara, i no l’hi desitjo als altres”.