Purgatori

(Regió de Lviv, Ucraïna)

El taxista s’atura a tres-cents metres de la presó (“Podeu anar caminant des d’aquí.”) per por que els soldats que hi ha a les portes li entreguin una carta de reclutament.

Petro Yatsenko dona les instruccions al grup de quinze periodistes i intèrprets: no se’n pot dir la localització, no es poden mostrar les cares dels guardes ni parlar amb ells, i es pot parlar amb tots els presos que vulguin parlar. Yatsenko és escriptor, i és cap de premsa de la Coordinadora pel Tractament dels Presoners de Guerra. Conclou amb una recomanació: “Hi ha molts presoners, teniu moltes històries. No cal que us llenceu tots a sobre del primer que veieu”. Que és més o menys el que acabarà passant.

Al pati, els presoners russos fan dues cues abans de ser escorcollats. Passat el control, es tornen a posar en dues files, tots amb les mans a l’esquena, molts amb el cap cot. A l’oest d’Ucraïna, d’una antiga presó soviètica, n’han fet un camp per a presoners de guerra russos. És el més gran d’Ucraïna, i els presos diran més tard que és el millor, i que per això ensenyen aquest. L’atmosfera és grisa i silenciosa, però no gaire opressiva. Hi ha tres murs d’uns cinc metres, amb doble filferro de punxes a sobre de cadascun. Els guardes no porten armes a la vista i els presoners no van emmanillats. “Això no és un presó, és un camp per a presoners de guerra”, diu Yatsenko; “a més, estem lluny de Rússia, no tindria gaire sentit que intentessin escapar. Tenen l’esperança de ser intercanviats aviat. Les seves condicions aquí són bones, i tenen les seves necessitats cobertes”. El tour passa per un dels dormitoris. Hi ha quaranta de llits i les finestres no tenen reixat. No hi ha cap presoner ara, però hi ha alguns llibres a les tauletes de nit. Entre d’altres: “Històries de Sebastopol” de Tolstoi; “Jesús, el nostre destí” de Wilhelm Bush i tres bíblies.

La infermeria

Stanislav seu a un llit i Vladislav jeu a l’altre. Stanislav té 38 anys, i fa quatre mesos que el van capturar: “Ens van ordenar assaltar les posicions ucraïneses i em van ferir. No em podia moure, vaig perdre molta sang. Més tard, m’hi van trobar uns soldats ucraïnesos i em van portar amb els metges”. Un tret va impactar a l’abdomen i li va perforar els intestins, i ara porta una colostomia. Vladislav té 25 anys i diu que no té gaire ganes de parlar: “Tinc molts ossos trencats, em va colpejar la metralla. Estic fent rehabilitació per almenys tenir forces per estar assegut”. A la tauleta de nit hi ha tres llibres: un recull d’històries de Georges Simenon, un altres del Pare Brown de Chesterton i una biografia d’Audrey Hepburn. A l’habitació del costat, un altre presoner llegeix “Ivanhoe”, de Walter Scott. Té amputats tots els dits dels peus: se li van congelar. Entren una periodista ucraïnesa i el seu càmera i es fiquen pel mig i, després d’escoltar el que li diu el presoner enllitat, ella mira a càmera i diu que tot és mentida.

L’esbarjo

La majoria tenen les quatre extremitats, però n’hi ha que no. Segons cap a on miris, és desolador. En tot cas, que l’alternativa al captiveri fos morir al fang deu ser un alleujament per tothom, fins i tot pels mutilats. N’hi ha dos que corren amb les cadires de rodes: un té amputades totes dues cames per sota el genoll, l’altre només una, però a l’altra sembla que li falta el peu. N’hi ha un parell que han perdut un braç, i alguns amb els dits dels peus amputats. Als ferits, per si quedés cap dubte, se’ls identifica perquè enlloc de la granota blava, en porten una de ratlles verticals. A un racó hi ha un home amb el braç en cabestrell per una ferida de bala. Com tots els entrevistats menys un, explica que va ser reclutat forçosament: “Si no acceptava la mobilització, me n’anava a presó”. Continua: “Ens van prometre que no ens enviarien a cap missió. Però ens van enviar a un bosc a Kupiansk, i van dir que a la tornada aniríem cap a casa. Abans d’arribar al bosc, ens van atacar per aire. Vam sobreviure jo i el meu tinent. Ell va poder fugir dos dies després, però jo estava ferit i vaig estar cinc dies amagat al refugi”. Fins que el van trobar uns soldats ucraïnesos. Té dona i dos fills, i el mes passat va parlar amb ells dos minuts. Yatsenko deia a l’inici de la visita que cada presoner té cinc minuts al mes per parlar amb qui vulgui: “No ho diuen els Convenis de Ginebra, és la nostra voluntat. Esperàvem el mateix del costat rus, però no està passant i ara ens estem plantejant deixar-ho de fer nosaltres”.

A l’altra banda del pati, hi ha l’únic entrevistat que diu que va allistar-se voluntàriament, però les seves motivacions són imprecises o estranyes: “Quan era jove vaig anar a l’Afganistan. I ara que els meus fills han crescut, vaig decidir venir a Ucraïna”. És d’Osètia, té 56 anys i l’esquena esquitxada de metralla.

La jornada laboral

Es treuen la gorra i es renten les mans. Dinen en taules de quatre, en silenci. De fet, quasi sempre estan en silenci, ni al pati aixecaven gaire la veu. De primer hi ha borsx (una sopa ucraïnesa) i de segon farinetes de blat de moro amb una bola de carn, i tenen un tros de pa i un platet amb amanida de ceba. Quan acaben el dinar, s’aixequen els quatre de la taula alhora, un compta fins a quatre en rus i tots alhora diuen, en ucraïnès, “Gràcies pel dinar”. Un diu que avui, com que hi ha premsa, els han posat més quantitat. El menjar és bo. Són un grup de presoners que cuinen, serveixen el menjar i netegen la vaixella.

Tots els que estan sans treballen vuit hores al dia. La majoria fan mobles (sobretot de vímet) i arbres de Nadal. Atesa la naturalesa d’aquestes feines, fan servir tota mena d’estris que podrien ser usats com a armes. Els periodistes s’esmunyen entre desenes d’ells mentre treballen el vímet. Tenen més a perdre que a guanyar, però ateses les circumstàncies, no seria del tot estrany que algun d’ells fantasiegés amb clavar el cisell a l’ull o al coll d’un dels periodistes que els han estat mirant i fotografiant com si fossin uns micos al zoo.