Tour de France

(Odessa, Ucraïna)

Quan des del cafè se senten unes explosions llunyanes, tothom aixeca el cap (tret del gos dels amos del bar) i mira cap al carrer. Pocs segons després tothom torna a les seves coses, i hores d’ara probablement ningú ja no retingui aquest record. El cafè es diu Tour de France i, evidentment, el local està decorat amb coses relacionades amb el ciclisme. La carta, des que va començar la guerra, és ara reduïda: no hi ha torrades d’alvocat ni amanides, només galetes de nabius o d’ametlles i pa de pessic amb xocolata i plàtan, i els cafès. I als vidres hi ha creus fetes amb cinta americana, de vèrtex a vèrtex: en cas d’una explosió al carrer, els vidres trencats no sortirien disparats cap a l’interior del local. Aquesta setmana s’han sentit a Odessa explosions i trets llunyans quatre o cinc o sis vegades, i malgrat això la tensió a l’ambient és decreixent. La gent s’acostuma a tot, i el front fa dies que no es mou de Mikolaiv, a 130 quilòmetres d’Odessa. Quan sonen les alarmes antiaèries, la majoria roman a casa (si es troben a casa) o bé continua passejant als carrers (si són al carrer). El supermercat tanca durant uns minuts i la gent s’espera a la porta fins que deixen de sonar les sirenes. Pot ser que un avió a Moldàvia faci saltar l’alarma, o que siguin uns míssils disparats a centenars de quilòmetres. També podria ser una forma de tenir tothom alerta. Com ho sabran quan les sirenes realment siguin el preludi de la tragèdia? Doncs probablement després del primer impacte.

Aquesta desídia generalitzada, que envernissa la por i la tensió, no es dona entre aquells més involucrats en la resistència, més disciplinats. Abans que l’alarma antiaèria soni, quan reben l’avís al mòbil, els alumnes a l’edifici de l’acadèmia militar es refugien durant un quart d’hora al soterrani. Són civils (de moment) rebent formació militar i sanitària bàsica. A una de les sales, dos soldats ensenyen als alumnes com s’han de bellugar amb el kalaixnikov a les mans: com avançar en grup o en solitari, on apuntar, com disparar alternant-se amb un company. L’han anomenat Centre d’Idees per la Resistència i fa una setmana que està en funcionament. El Mikhailo, que havia estat voluntari al Maidan el 2014 i fins fa 15 dies era ceramista i cap de projectes a una empresa, és ara un dels coordinadors del centre: “Els alumnes són gent normal que vol ajudar. Volen formar part de les Defenses Territorials, però ara les llistes estan tancades perquè ja tenen prou gent”. La formació es fa en rus: com passa en altres conflictes territorials, la llengua materna sovint no determina l’adscripció nacional: “No és un conflicte per l’idioma”, diu el Mikhailo, “tothom entén totes dues llengües. La meva llengua materna és el rus, però des que va començar la guerra miro de parlar només en ucraïnès”. No és un cas aïllat.

“Aquí al centre parlem rus i ucraïnès, està força equilibrat”, diu l’Olga. “El rus sempre ha estat dominant a Odessa però molts ara han decidit no parlar-lo”. L’Olga és voluntària al Centre Humanitari de Voluntaris, una mena de magatzem on arrepleguen menjar, medicaments i roba, i els distribueixen entre els combatents. Tot ve de donacions: “Ni tan sols ho hem de demanar, ens ho donen sense més. Veig tot el suport que rebem, i ja no tinc por. Sento que som una nació, potser no ho havíem sentit tant abans de la guerra”. El centre logístic està al barri vell, a una mena de mercat amb paradetes de menjar, ara tancades, que fa la funció de magatzem. Com el cafè Tour de France, el mercat era un lloc per hipsters, en el concepte i en l’estètica, impersonal però bonic. Quan sonen les alarmes, totes les voluntàries (gairebé totes són noies) baixen al soterrani. La resistència, com abans, està més conscienciada. Un quart d’hora més tard, hi arriben dos homes amb uniforme militar, un amb violí i l’altre amb guitarra, i fan un concert sota terra mentre l’alarma antiaèria sona fora, i el moment és bellíssim fins que arriben dos periodistes estrangers amb càmeres enormes i es posen a filmar entre els músics i els voluntaris i ho esguerren tot. Quan més tard li demanen a un d’ells d’on és, va i respon “BBC”.

Durant la darrera setmana ha arribat a Odessa força premsa. De la mateixa manera com aquí havien esquitxat un moment màgic i espontani, la premsa també ha estat partícip d’altres situacions absurdes, però ara de forma passiva, menys culpable. Davant la prohibició de fer fotos o filmar res relacionat amb la defensa de la ciutat (combatents, barricades, carros de combat i alguns edificis), l’exèrcit fa visites guiades per la premsa. Ja era estrany fa una setmana; ara, a més, s’han massificat, i entre fixers i periodistes van més de deu persones: un fotògraf londinenc demana als soldats que posin de formes ridícules, i que mirin a l’infinit. Quan acaba el tour, han organitzat un petit concert amb una banda militar davant d’una barricada, i amb l’Òpera de fons, perquè tothom tingui la foto. Després de cada cançó ningú no aplaudeix perquè no hi ha públic, només hi ha premsa, i així veiem com fins i tot en temps tant foscos, les coses sempre poden anar pitjor.