Tres homes morts

(Bakhmut, Ucraïna)

L’home del polo de ratlles sortia ahir un moment del magatzem on treballa a Bakhmut; només vint minuts i tornava. Quan era fora, un míssil rus impactava al magatzem i matava els seus tres companys de feina. A quarts de cinc, quan ja s’han emportat dos dels cadàvers, l’home del polo de ratlles és a l’entrada del magatzem. A dins, a la zona oberta del recinte i envoltat de pedres i fustes i amiant, roman encara el cos d’un home. Està de bocaterrosa però mig encongit, i du texans i una dessuadora Puma negra. Les ferides més importants, les que es veuen, les té a la cara, a la mà dreta, a les dues cuixes i al maluc esquerre, i l’esquena sembla que la té trencada. A un dels seus companys, l’últim que s’havien endut, l’explosió l’havia agafat més a prop: a les fotos se’l veu amb tota la pell ennegrida i sense cames. Hi ha també tres gossos morts, un dels quals desbudellat.

Venen dos homes amb un llençol blanc que deixen a terra. Aixequen el cos sense vida de l’home, el posen damunt del llençol i en acabat aixequen el llençol amb el cadàver i el col·loquen a una llitera. Amb la part sobrera del llençol, mig emboliquen el cos. Quan ve la dona del difunt, torna a desembolicar el llençol i, com no, plora sense consol. S’emporten el cos dins una furgoneta blanca que s’esperava a l’accés. Al cartell de l’entrada, una dona amb un escot exageradíssim i una trepant a la mà anuncia el negoci: “Centre de materials per a la construcció”. Els tres gossos els han deixat allà, de moment.

L’impacte ha fet un cràter d’uns cinc o sis metres de diàmetre i dos de fondària. Ningú no n’ha dit res, de l’hora de l’atac, però poc després de migdia, a tota la ciutat s’havien sentit cinc o sis o set explosions en només un quart d’hora; amb unes només tremolaven els vidres, amb altres tremolava tot. Això ahir, però els dies previs havien estat relativament tranquils a Bakhmut, entenen per això que d’impactes a la ciutat n’hi havia un o dos al dia. El que sí que se sent amb més freqüència són els esclats dels projectils que, des de la ciutat, dispara l’artilleria ucraïnesa: menys secs, més suaus, rítmics, com les passes d’un tiranosaure.

Avenç rus a l’est d’Ucraïna

Sigui com sigui, ahir a Bakhmut el foc creuat va ser més intens, la qual cosa reflectia com van les coses a primera línia. Després de conquerir Mariupol i fracassar a Kharkiv, les tropes russes concentren els seus esforços, ara i des de fa dies, en encerclar Severodonetsk i Lisichansk, dues ciutats separades només per un per un riu. Si cauen, és probable que la propera batalla sigui pel control de Bakhmut. Només els separen 50 quilòmetres d’una terra sense accidents geogràfics.

A aquesta part del Donbass, Rússia avança a poc a poc. No hi ha cap mapa de la guerra que no sigui de part i tampoc no hi ha dades oficials fiables. Però les paraules de Zelensky de fa tres dies, quan deia que cada dia moren al Donbass fins a 100 soldats ucraïnesos, són molt significatives, més enllà de la xifra. Trenca amb el silenci de Kyiv sobre aquesta qüestió, i hom en pot treure dues conclusions diferents: que enlloc de no parlar de morts per no desmoralitzar, ara en parlin per subratllar la posició de víctima i esperonar així l’enviament d’armes des d’Occident; o bé que vulguin començar a preparar la societat ucraïnesa per a acceptar concessions en un hipotètic acord de pau futur. Totes dues conclusions podrien ser errònies, com podria ser-ho també la següent percepció: la moral entre els soldats ucraïnesos és més aviat baixa. En tot cas, molts ucraïnesos confien ara que la recent arribada dels M777 Howitzer estatunidencs, artilleria de llarg abast i fàcil de transportar i amagar, capgiri l’equilibri de forces al Donbass.

Ahir al matí, Neil Hauer, periodista que està treballant a la zona, deia a Twitter que els russos havien pres posicions a la carretera que va de Lisichansk a Bakhmut, i que es trobaven només a 20 quilòmetres. Un periodista suís, a la recepció de l’hotel, ho posava en dubte. Més tard, un mercenari estatunidenc explicava com tota la seva unitat (tots menys ell i un altre) havien sortit la nit de dilluns per aquesta carretera i no havien tornat a saber res d’ells.

Martínez i Émile

“Probablement estiguin tots morts”. El Martínez, estatunidenc, i l’Émile, quebequès, no veien gens clara la missió i van quedar-se a l’hotel: “No pots anar a una missió de nit sense tenir ulleres de visió nocturna, perquè els russos sí que en tenen. Fan una patrulla nocturna i es poden carregar quatre o cinc paios fàcil”, diu el Martinez. Tots dos formen part d’una unitat irregular de només onze membres reclutats per un ucraïnès amb calés que és qui els paga i qui els ha armat, i que va a primera línia amb ells. De fet, és un dels desapareguts. La línia entre voluntaris i mercenaris sovint és fina; demanar per la ideologia i els diners quan gairebé tota la unitat és desapareguda no és pertinent. S’han estat tota la nit i tot el matí enviant-los missatges i, tot i que els missatges arriben, ningú no contesta. Hem de marxar d’aquí… s’estan apropant molt”, diu Martínez; “Hi ha una diferència entre ser valent i ser estúpid”.

Dues hores més tard, un dels companys respon a l’Émile.