Vampirs

(Kurdyumivka, Ucraïna)

Quan el dron és damunt de l’objectiu, Roman pitja un botó i deixa caure una mina antitanc: mitja casa salta pels aires. Si hi ha mort algú, mai no ho sabrem. Unes hores abans, amb un dron en vol de reconeixement per sobre de les primeres línies russes, hi havien detectat tropes enemigues. ¿Devien ser a casa, ara, o refugiats sota terra? Sigui com sigui, nou segons després de veure la deflagració a la pantalla, se sent l’explosió, ofegada per la distància. I dos segons després, un xiulet fugaç precedeix una explosió forta i seca, molt propera, i el refugi tremola tant que se sent com regalima la sorra de les parets. Tots han reaccionat amb fredor quan han encertat l’objectiu, i també quan el morter rus ha impactat a prop. 

Roman pilota el dron i Vània assisteix amb la navegació. A vegades ho fan al revés. Són dins d’un refugi subterrani, a la segona línia de la defensa ucraïnesa, no gaire lluny de Kurdyumivka, a uns mil cinc-cents metres dels russos. Cadascun té una pantalla a les mans: la de Roman amb comandaments; la de Vània, sense, però amb accés a un mapa que alterna amb la imatge de la càmera tèrmica del dron. És de nit. Seuen a un llitera, al llit de baix, i els veus i és ben bé com si estiguessin jugant a la Play: la distància amb la realitat és desconcertant. Quan surts del refugi (a preparar el dron, a ajustar l’antena, a pixar) és tot fosc, no s’hi veu res, i la sensació d’irrealitat és encara més intensa. Tanmateix, les explosions són contínues, sobretot al principi de la nit. També és freqüent el brogit dels drons al cel. 

“Ens poden matar en qualsevol moment”, diu Eugen; “quan veníem al cotxe, quan sortim a fora… fins i tot aquí dins ens poden matar si fan servir una bomba termobàrica”. Eugen és l’oficial de premsa, i seu al llit de baix de l’altra llitera, al costat de Vadim. Només arribar a la posició, amb el crepuscle, s’afanyava dins del refugi en sentir un brogit més agut. Els drons kamikaze sonen així: “Si sents això, corre”. Els altres drons fan més aviat com un eixam d’abelles. Sovint no són cap amenaça imminent: poden ser dels seus, d’unitats veïnes, o poden ser russos però en vol de reconeixement. També poden ser russos i armats però que no coneguin l’amagatall ni et vegin sota els arbres. En tots aquests casos, passarà de llarg, “però si s’atura damunt teu, corre”. Es nota perquè, quan s’atura, el brogit s’amorteix.

Vadim també és pilot, i avui fa d’assistent. Ara agafa una altra mina i hi posa cinta americana, diverses voltes, perquè després llisqui millor. La mina pesa uns vuit kilos, i anirà dins un calaix de fusta que penja del dron. Quan el Roman pitja el botó, el calaix tomba d’un costat i la mina cau. Les mines són molt barates, però aquests drons són cars. Són els Vampir, són de fabricació ucraïnesa i es feien servir per regar conreus. Cadascun d’ells, amb tots els extres per la guerra, costa uns quinze mil euros. El Vampir és un hexacòpter majestuós de més d’un metre de diàmetre. La seva envergadura li permet carregar més pes, però alhora fa d’ell un blanc fàcil si vola de dia, de manera que sempre surt de nit. D’aquí el seu nom. Hi pots carregar el que vulguis; ells avui van amb mines antitanc TM-62, de fabricació soviètica.

Torna el dron i aterra a deu metres del refugi, allà on acaben els arbres. Surten, carreguen una altra mina i tornen a dins. És el moment més delicat perquè durant uns pocs minuts, s’exposen al foc i a la vigilància. Van amb lots de llum vermella o verda, més difícils de veure a les càmeres tèrmiques. Al següent vol, el tercer, rebentaran un dipòsit de munició, i al quart, un posició enemiga. Si durant un vol es troben un grup de soldats russos, van a per ells; si en veuen un de sol, no (“No val la pena”). Però si fa o no fa, és sempre el mateix. Fins que hi ha problemes: al tercer vol, per poc no perden el dron per un atac electromagnètic dels russos; al quart, els russos disparen i es carreguen una hèlix, però Roman aconsegueix fer-lo tornar i aterrar. Agafen el dron de recanvi; sempre en porten dos, per si de cas. Al primer vol del segon dron, ja passat mitja nit, els russos tornen a fer blanc: “Amb les ulleres de visió nocturna, el dron brilla com una estrella”, diu Vania. Aconsegueixen fer tornar el dron. Informen a comandància, i allà decideixen que, per tal de no tenir la posició inactiva tanta estona, avancen quatre hores el canvi de torn.

Roman, Vania i Vadim són membres de la Companyia d’Assalt de Vehicles Aeris No Tripulats (RUBPAK, en les sigles en ucraïnès). Tots tres van allistar-se a l’exèrcit quan va començar la guerra, i són a la RUBPAK des de fa un any. Els drons han anat guanyant protagonisme a mesura que avança la guerra. Són precisos i relativament barats, i més fàcils d’adquirir. Els darrers mesos, amb l’escassetat de municions a les files ucraïneses, els han permès aguantar l’escomesa fins la recent aprovació de l’ajuda dels Estats Units. Eugen, però, és pessimista: “Soc realista. Cal temps per a la producció i l’entrega de municions… potser és massa tard. El proper mes podem aguantar. Però a l’estiu tindrem grans problemes per controlar el nostre territori”. 

“Aquí manquen drons i hi manca gent”, diu Vadim, ara estirat al llit de dalt. Falten més de tres hores per què arribi el relleu. Roman i Vania són a sota, al mateix lloc, però ara mirant el mòbil. Com és matar a través d’una pantalla? “No hi tinc cap problema. Sé que si no mato jo, ell matarà algun dels nostres”. Falten més de tres hores perquè hi arribi el relleu. Costa dormir, més que res pel fred.