La llotja

novembre 4, 2023

(Sderot, Israel)

Que no hi hagués morts ni ferits es deu, en part, a l’escàs poder destructiu del coet: el forat només fa un metre de diàmetre i un pam de fondària. El 3 de novembre, quan ja era fosc, un coet de Hamas va caure a Sderot, al turó des del qual la premsa es mira els esdeveniments de Gaza des d’un quilòmetre i mig de distància. Va impactar al pati d’una llar d’infants que hi ha allà mateix, i va interrompre el tedi de la quarantena de periodistes que hi havia a tocar. Fotis Pantos, càmera grec, hi era: “Des de Gaza fins aquí, un coet triga només set segons. L’app no té temps d’avisar, però hi havia soldats aquí i van començar a cridar i ens vam tirar a terra”. La metralla va malmetre, lleugerament, la façana i la tanca de l’escola, i alguns cotxes de la premsa.

Pujant el carrer Uzi Hitman, a banda i banda, tot són cases unifamiliars, moltes a mig construir. La ciutat és deserta. El carrer acaba en un cul de sac, i allà hi ha l’escola i el mirador. Des d’allà dalt, a un quilòmetre i mig de Gaza, un no pot saber què està passant, però s’escolten explosions i es veuen les columnes de fum. Són focs artificials: un bon teló de fons per les connexions en directe de les televisions. A primera hora de la tarda, hi ha quinze càmeres amb els seus trípodes, apuntant a Gaza tothora. Algunes emeten 24 hores. També hi ha fotògrafs, però pocs. La major part dels periodistes, la major part del temps, s’estan asseguts a l’ombra sense fer res. Israel no permet l’accés de premsa a la Franja de Gaza. Recentment i per separat, Fox i CNN han pogut entrar-hi, però només una estona i acompanyant unitats de l’exèrcit israelià. Totes les imatges que arriben des de Gaza, les dels bombardejos, són de periodistes locals. Ja n’han matat més de quaranta.

Turisme

Sderot està prou lluny com perquè hom oblidi, a estones, que sota de les columnes de fum hi ha morts. En la guerra de 2014, es van fer virals les fotografies d’un grup d’israelians que, des d’aquest mateix turó, observaven els bombardejos del seu exèrcit. Pujaven amb cadires, i a les fotos se’ls veia relaxats, xerrant, i això va indignar mig món. Ara, un pare i la seva filla, han pujat a fer un cop d’ull, i en ells costa veure crueltat o frivolitat. La diferència deu ser en què no han vingut amb cadires, a passar la tarda. És gaire diferent de mirar-s’ho per televisió? Si al costat de casa teva estan bombardejant, t’hi acostaries a veure-ho? Potser, la diferència està en anar en grup i dur-hi cadires. Al capdavall, tampoc hi ha ara res més a fer a Sderot. 

Arriben dues pick-ups enormes, blanques, i en baixen set soldats i un civil. El civil és un home de prop de seixanta anys, du l’armilla antibales, i els soldats l’envolten com una mena de seguici i es veu que li estan explicant una mica tot plegat. És un polític? Un periodista israelià diu que no: “No, ni tan sols és d’aquí. Deu ser un milionari jueu, i deu haver fet donacions a l’exèrcit o al que sigui, i li fan un tour privat per aquí. No és el primer cop que ho fan”. En acabat, abans de marxar, es fan una foto tots plegats amb la bandera d’Israel. Perquè ningú en quedi fora, un periodista indi s’ofereix a fer-la. El milionari l’hi agraeix amb una encaixada de mans.

Crepuscle

Arriben dues pick-ups blanques, i en baixen set soldats i un civil. El civil és un home de més de cinquanta anys, du armilla antibales, i els soldats són el seu seguici. És un polític? Un periodista israelià diu que no: “No. Ni tan sols és israelià. Deu ser un jueu milionari -americà, potser- i deu haver fet donacions a l’exèrcit o a qui sigui, i ara li fan un tour privat per aquí. No és el primer que veig”. Quan acaba la visita, abans de marxar, es posen per fer-se una foto de grup sostenint una bandera d’Israel. Perquè ningú no en quedi fora, un periodista indi s’ofereix a fer-la.

El capvespre és el millor moment per fotografiar la guerra a Gaza. La llum deixa veure però no cega, i quan el sol es va amagant, el fum es veu més negre. A més, a aquesta hora es dona avui la explosió més forta de la tarda, o almenys la que aixeca més fum, i el vent l’arrossega cap al sud resseguint tota la Franja de Gaza. Ja hi ha més de seixanta periodistes al mirador.Arriben dos soldats més. Un va on l’escola, a saludar el periodista indi; l’altre queda més endavant, on aparquen els cotxes, contemplant Gaza. Es diu O.S., té 31 anys, està casat i té un fill. És enginyer, i és reservista, i fins fa poc més d’un mes, treballava en una empresa tecnològica israeliana (amb seus a Barcelona, ​​París i Londres), aplicada en diversos camps: salut, confecció i videojocs. Ara fa altres coses: “Veus el fum? Doncs d’aquest fum concretament, jo no en soc responsable, però d’altres com aquest, sí”. Treballa amb la força aèria i amb artilleria. O.S. és crític amb les crítiques de molts europeus als bombardejos israelians sobre Gaza: “El 7 d’octubre, Hamas va fer quelcom horrible a civils israelians. Poc després, fins i tot abans de la resposta de les IDF [les forces armades israelianes], la gent ja estava protestant contra Israel per tot Europa. És una bogeria, no és raonable”. Torna l’altre soldat, acompanyat pel periodista indi. En plantejar si no temen que una resposta massa contundent pugui radicalitzar la propera generació de palestins, l’altre soldat intervé: “Poden ser més radicals encara?”. O.S. continua: “Israel ha viscut sota el terror de Hamas durant molt de temps. Trobem maneres de tirar endavant, vam desenvolupar tecnologies que ens permetien viure les nostres vides tot i que Hamas continués atacant per aterrar-nos”. Fa una pausa per pensar i just coincideix amb una explosió. O.S. conclou: “Ja no podem viure així més temps. No crec que després d’aquesta guerra hi hagi una organització anomenada Hamas”.

Leave a reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *